Restaurant familiar inaugurat el 1999 portat actualment pel matrimoni Esther Gurí i Carles Pérez, ell a la sala i ella a la cuina amb el suport d’Antonio Quesada.
Fàcil de localitzar a la petita població de la Masó, l’establiment ocupa els baixos d’una casa amb diferents estances i racons, decorats amb gust que els fan agradables, especialment el situat al fons a la dreta, en un petit nivell superior, des del qual es domina tot el menjador. La capacitat és de 70 persones. També hi ha un privat i una terrassa per a l’estiu, ideal a les nits a l’aire lliure quan fa bon temps. Predomina la fusta i l’obra vista, així com les bigues al sostre. A cada taula, unes pedres de platja pintades denoten la sensibilitat del local. Per a celebracions multitudinàries disposen d’un envelat per a 150 persones, que es munta al jardí.
L’oferta gastronòmica se centra en dos menús de 20 i 26 euros els caps de setmana i de 12 euros els dies laborables, amb algun suplement segons el plat triat amb una varietat de cinc entrants, cinc segons i cinc postres. També ofereix esmorzars de forquilla. I en temporada, calçotades. El celler té unes 30 referències de vins preferentment de les comarques tarragonines. Cuina casolana catalana ben presentada i amb tocs innovadors, amb plats ben complets, entre els quals destaquen les postres, d’elaboració pròpia, molt reeixides, i amb creacions originals, com les gurinetes, exclusives de la Casa. El menjar per emportar-se va ser un dels pilars del seu origen; per aquest motiu ofereixen permanentment aquesta opció: «menja a casa com de restaurant». I si se sol·licita, es pot acompanyar d’un servei de càtering integral.
Comencem l’àpat amb una variada amanida d’estiu, plena de colors i sabors variats, molt vistosa. Al plat, meitat anxoves, meitat ibèric de gla Juan Manuel, de Guijuelo, amb pa torrat amb tomàquet, està molt bo i la qualitat dels productes, sense cap disfressa, queda palesa en cada mos. Continuem amb el timbal de patates de Prades amb crema de ceps i tòfona, que caldria millorar alleugerint-lo per fer-lo més mengívol, ja que resulta massa compacte, malgrat que la combinació de sabors està ben aconseguida. Segueix el tàrtar de tonyina amb perles d’algues de gingebre i nachos de pa, gustós, encara que sorprèn el color poc pujat; el roast-beef de llonza llaminera amb reducció de garnatxa negra del Priorat, correcte, i els raviolis de foie amb crema suau de formatge, amb un sabor massa intens de foie al nostre gust, que passen sense «pena ni glòria». En canvi, resulta molt bona la pota de pop a la brasa amb patates confitades, tendra i en un punt de cocció encertat. Acabem amb la inspirada creació de les gurinetes, i també amb la recomanació del tatin de pera i l’amanida de fruita, amb gerds, meló, maduixes, mango i papaia amb crema anglesa i gelat de iogurt.
