Mentre espero que la CUP tingui la valentia de reconèixer que ha trencat l’acord d’estabilitat –i deixi de matisar entre culpables, responsables i corresponsables– i que el president Puigdemont se sotmeti a la qüestió de confiança d’aquí a tres mesos, rumio i torno a rumiar quines opcions tenim els dos milions de catalans que el 27-S vam triar independència.
Només hi ha una manera de superar la qüestió de confiança i és que al Parlament hi hagi una majoria absoluta que doni suport a la gestió del president. La majoria absoluta que busquem sempre en la investidura, en l’aprovació dels pressupostos, en qualsevol llei que s’hagi d’aprovar. La majoria absoluta que esperàvem que facilités la CUP i que no ha fet. D’una vegada per totes hem d’acceptar que hi ha dos partits independentistes i que cada un d’ells vol una República Catalana diferent. No cal que sumem més perquè el resultat final és un número abstracte –més del que ja ho són els números– que no serveix per a res. Doncs, la veritat, deixant de banda la CUP, no se m’ocorre ningú que pugui garantir l’estabilitat del govern i el deixi governar. No sé si el resultat de les eleccions generals podria canviar alguna cosa. Ja en vaig parlar en un altre moment i ara mateix en sóc bastant escèptica, més que res perquè qui ho tindria a la mà per canviar-ho encara surt com a segona força política, segons la darrera enquesta del CIS.
Suposem que no se superi la qüestió de confiança. Haurem de tornar a anar a eleccions. I si el vot no canvia, tornarem a estar en un atzucac: una majoria independentista amb diferències irreconciliables. El somni s’esfumarà, per esgotament, com la boira i podrem explicar als nostres néts que durant un temps vam tenir l’oportunitat de tocar el cel, però no la vam aprofitar. Els que comandaven la nau no s’entenien i ens van precipitar tots a l’abisme.
Això ho arreglava la Carme. La Carme parlava, cridava, convencia, aglutinava i, important, posava firmes els polítics. «President, posi les urnes! Posi les urnes, president!» Segur que tothom sap de quina Carme parlo, no? Ara la tenim encotillada, pobra!, com a presidenta del Parlament –amb tots els respectes– i les úniques paraules que pot dir en públic són les que el protocol li permet. Com enyoro la Carme Forcadell! Sense menystenir l’actual president de l’ANC, crec que estarem tots d’acord que quan ella en va deixar la presidència, vam perdre una peça valuosíssima en l’impuls cap a la independència. Els seus discursos no eren cap model d’oratòria, el seu català no era el de Barcelona, la seva aparença no era la d’una líder, però cridava com ningú a la unitat i a la llibertat del nostre poble i la seva determinació no deixava espai pel dubte: «Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible». La frase no és seva, sinó de Jean Cocteau, però és una gran frase per no aturar-se davant de les dificultats. Quan s’insinuava alguna crisi en el nostre camí cap a la independència, jo sempre pensava: ara ve la Carme i ho arregla. I així era. Llàstima!