Neguit, amor, suor, tarragonisme, implicació i cor. Amb aquestes paraules s’ha construït el somni del Nàstic que pot fer-se realitat en poques setmanes amb el desitjable i merescut ascens. No entenc de futbol. Tot just acabo de començar a relacionar-me amb el llenguatge tècnic de l’esport rei i, fins fa ben poc, explicar un fora de joc era una tasca força complicada per a mi. De mica en mica, la cosa va component-se. Darrerament, contagiat per la febre grana del president Josep M. Andreu, vaig al camp, predisposat a «connectar» amb el món nastiquer, tecnicismes a banda. Gaudir d’un partit en directe no té preu. Tot es viu d’una altra manera. De manera més intensa. Veure com la gent del teu entorn aplaudeix, sospira, xiula, es rebel·la… Tot es viu a flor de pell. Els nervis, els sentiments, el neguit, la celebració del gol o la tristesa quan te’n colen un. Sense gaires pretensions, avui entenc una mica més el sentiment grana.
En el darrer partit disputat al Nou Estadi, amb més de 14 mil persones, l’ambient que es respirava era màgic, contagiant, emotiu. De tant en tant, em fixava en el president grana i veia com patia. Com si li anés la vida en cada partit. I en el fons, sí que li va vida. Ell creu i destil·la esperança i amor pel Nàstic. Un sentiment que, a poc a poc, començo a entendre i, sense voler, a interioritzar. No sóc capaç de jutjar si els jugadors del Nàstic són bons, molt bons o regulars, però no tinc dubtes que cada vegada que trepitgen la gespa, s’impliquen i s’hi dediquen. L’altre dia, sopant amb l’entrenador, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo una mica més i va ser curiós adonar-me que el Nàstic transpira màgia i és capaç d’atrapar-nos, indistintament si ets tarragoní o pixapins. Encara que, repeteixo, no sóc fanàtic ni entès en futbol, he de dir que vull i desitjo que el Nàstic concreti el seu somni, perquè més que res seria el premi a l’esforç i a l’estima que molts professen a un club que és transversal. Infraestructures a banda, amb dedicació, afany, valors, positivisme i humilitat, el Nàstic i la gent que fan possible el bategar d’aquesta il·lusió, mereixen estar ben amunt. Perquè, encara que sigui un eufemisme, el Nàstic és molt més que un club, tot i que de vegades se’ns oblidi. L’esforç no pot dependre només da sort… No seria just.