Els fets que han tingut lloc aquests dies a casa nostra pels casos de nens afectats per l’enterovirus es poden descriure com d’alarma social. Per què?
Sabem que les alertes de vigilància epidemiològica, eines de detecció existents en l’àmbit de salut pública, van funcionar correctament. La xarxa de vigilància epidemiològica i els sistemes de notificació de malalties de declaració obligatòria i brots epidèmics han complert la funció establerta al Decret 203/2015 (actualització del decret de 2010) i la Comissió de vigilància epidemiològica, creada en aquest mateix decret i que s’ha de reunir mensualment, ha començat a treballar aquesta setmana en aquest tema.
Així doncs, què ha fallat? Enviar un comunicat als mitjans de comunicació el dimarts dia 17 a la tarda/vespre i no dur a terme cap altre contacte informatiu fins passades 40 hores és un error. La desinformació crea alarma social i amagar-la o proporcionar-la parcialment l’amplifica. I això només es pot explicar perquè hom no va comprendre ni l’abast, ni la naturalesa de l’assumpte i que, davant d’un tema de salut pública com aquest calia una comunicació específica, pròpia d’aquest àmbit. Aquest tipus de comunicació té un nom: comunicació del risc, fonamental per evitar l’alarma i sempre paral·lela a la informació donada pels professionals sanitaris.
La comunicació del risc no és unidireccional, com ho és la informació, sinó que és bidireccional, ja que integra les diferents perspectives, les de percepció i les científiques. Així, des de l’òptica de la comunicació del risc, les dades objectives no són suficients (els pares no es queden pas tranquils amb informació estadística); en tractar-se d’un procés de comunicació fluid, cal escoltar i donar resposta als neguits i als interrogants que van sorgint. La comunicació i la gestió del risc tenen com a objectius avançar consciència i comprensió, promoure consistència i transparència i generar credibilitat i confiança. Sintetitzant: tranquil·litat, seguretat i confiança. Tot el contrari del que ha passat.
Així que les preguntes són: qui va donar l’ordre de no comunicar la informació que es coneixia des de feia setmanes? Per què, quan es va fer, va ser de manera ràpida, parcialment i deixant preguntes sense resposta? Les responsabilitats s’emmarquen més dins l’àmbit polític que en el tècnic i esperem que el conseller Comín les assumeixi aquesta setmana al Parlament de Catalunya i, sobretot, sobretot, respongui els molts interrogants que tenen els pares.
Ara bé, no n’hi ha prou, la percepció és que el pes de salut pública dins del Departament de Salut és mínim i que l’anunci del conseller de revertir la situació de l’Agència de Salut Pública és només això, un anunci.
Deixeu-me que acabi amb una pregunta sobre un altre tema de salut pública que ha quedat amagat per la crisi de l’enterovirus. La informació fou notícia el dilluns dia 16 (un dia abans): un brot de parotiditis (galteres) a diferents centres universitaris de la província de Barcelona; una malaltia vírica aguda i contagiosa també de declaració obligatòria que, tot i que és benigna, pot generar complicacions en edat adulta. El motiu és que les vacunes, administrades entre els anys 1994 i 1996 van ser poc efectives i no immunitzaven prou contra la malaltia i aquest seria l’origen dels casos actuals, d’un brot el gener passat a les comarques gironines i d’algun altre cas l’any 2013. La pregunta és: cal revacunar tots aquests nois i noies com deien responsables del Departament de Salut l’any 2013 o no cal, com diuen avui els actuals responsables?
Informació, informació i comunicació per generar confiança i credibilitat que, com deia el febrer passat en aquestes pàgines, són les principals fites a assolir pel nou conseller.