Quo vadis, Tarragona?

Per . Actualitzat el

Dijous passat va tenir lloc, al municipi de la Canonja, una jornada per fer balanç dels últims sis anys en termes d’organització, gestió i administració del territori i, en concret, de la regió del Camp de Tarragona, organitzada per la URV.

El balanç d’aquests sis anys és pobre, molt pobre. Al llarg de la jornada es va parlar del futur d’aquesta ciutat i de la regió que l’envolta. Ciutat, província, comarques, vegueries, infraestructures, àrea metropolitana de Tarragona… són conceptes que confonen el públic, però instruments per millorar la gestió del territori, que és un laberint. La ponència del geògraf Dr. Oliveras va ser esclaridora en aquest tema i va posar una mica de llum sobre el mapa d’aquest territori: la geografia és la gran ignorada i moltes vegades, la gran menystinguda.

Malgrat l’ambient que es respirava a la sala, la culpa no és, només, de Barcelona ni del seu centralisme. Què passa en aquest territori on tot es contraposa? Què passa amb els jocs d’equilibris de poder?

Els Jocs Mediterranis podien ser l’oportunitat de crear i mostrar una imatge de conjunt del territori que permeti posicionar-se en una escala europea i mediterrània però, com sempre, i veient per on van els trets, no s’aprofitaran.

Estem esperant alguna aparició divina o ens posarem a treballar en xarxa? Tenim ingredients suficients per fer una bona recepta, però tindrem la capacitat per coordinar-nos?

És clar que la peça clau, el cuiner, és la Diputació. De les institucions supramunicipals és la més sanejada i amb més capacitat econòmica per estirar el carro. Delegació del Govern, Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, Cambrils i Valls també haurien d’estar a la taula. Cal no menysprear les possibilitats i les potencialitats de la ciutat de Valls en el futur de la regió, ja que Valls ara mateix és un oasi en el desert.

Podríem agafar com a exemple el procés que està tenint lloc a Itàlia. Jo conec Bolonya, una regió molt dinàmica, i que està creant un concepte, el de ciutat metropolitana, que gestiona un territori més enllà de la ciutat i que concep la ciutat i el seu territori adjacent com un tot, com un element únic i divers, on la suma de potencialitats dóna un bon resultat.

És una qüestió de voluntats, «d’arremangar-se» i posar-se a crear models i també teixir una xarxa de complicitats, només complicitats territorials. Només així, i d’aquí a uns quants anys es podran veure els resultats. No hi ha fórmules fàcils, la política fàcil és mentida, cal treballar durament.

Al mateix temps, una vegada elaborat un relat que sorgeix del i per al territori, es necessitarà la complicitat de la Generalitat de Catalunya, la mateixa complicitat, amb una altra intensitat, que aplica al dinamisme de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Cal fer molta pedagogia, en el sentit de fer veure que o es trenca el model centralista de i per a Barcelona o el país nou que es pretén construir serà una còpia, mala còpia, del que ja existeix. Encara hi som a temps. El model italià no és dolent.