Darrerament s’està fent evident una crua realitat a Tarragona: el sistema de sanitat pública a la nostra ciutat està en plena crisi. L’evidència són les infinites llistes de malalts que esperen una intervenció quirúrgica i que desesperen tot confiant en què algú els trucarà i els hi donarà data per fer-se una prova diagnòstica a l’Hospital Joan XXIII.
Aquesta situació és la conseqüència directa de les retallades pressupostàries i de la reducció de la plantilla de professionals. L’impacte que aquestes dues decisions han generat és cada dia més inacceptable. Però el que encara és més greu és que no s’hagués previst que les petites inversions en l’àrea d’urgències i d’altres àrees de l’hospital provocarien el tancament de quiròfans. És inversemblant que, en previsió de les dificultats que es generarien, cap responsable hagi adoptat mesures excepcionals per donar sortida als milers d’usuaris que per aquest motiu han augmentat unes llistes d’espera ja anteriorment col·lapsades i que, ara per ara, són les pitjors de Catalunya.
Aquesta és la situació generalitzada que pateixen els usuaris de la sanitat pública de la nostra la ciutat. Amb l’afegit que depenent del seu lloc de residència dins la ciutat, una mateixa intervenció hospitalària o prova diagnòstica pot tardar el doble de temps. Mentrestant, els quiròfans disponibles al sistema de salut públic de la ciutat poden romandre tancats totes les tardes.
La situació ha arribat a un nivell tan desmesurat de gravetat que al govern de la Generalitat no li ha quedat més remei que anunciar amb caràcter d’urgència mesures immediates. No és suportable pel nostre país tenir a milers de tarragonins i tarragonines amb aquest nivell d’abandonament. Tot i així, malgrat l’anunci de mesures urgents, les directrius que s’han adoptat han tornat a marginar als usuaris de Tarragona.
La mala notícia és que ara es vol optar per un criteri de distribució territorial per programar les diferents intervencions quirúrgiques. Les conseqüències d’aquest nou criteri establert per la Generalitat són fatals: la meitat dels pacients de la ciutat i els seus familiars, s’hauran de desplaçar a Reus, Valls o El Vendrell. Són conscients els responsables polítics de l’actual Govern de Catalunya, del trasbals que representa això per les famílies? Els experts reconeixen que aquest pla de xoc, es podria resoldre comptant amb tot el conjunt del sistema públic de salut de la nostra ciutat, ¿perquè doncs hi ha aquest interès a portar un gran contingent de pacients a Reus, concretament a l’Hospital de Sant Joan? És que potser hem de pagar els tarragonins i tarragonines, amb el nostre patiment, el dèficit d’aquest hospital reusenc? Perquè el Conseller de Salut garanteix als veïns de Terrassa i Sabadell que, malgrat l’exclusió de centres privats del servei públic, els veïns d’aquestes ciutats “no hauran de canviar de ciutat per ser atesos”? Què tenim de diferent la bona gent de Tarragona? Per què no es van arranjar més quiròfans al costat dels actuals remodelats? Estava pensat perquè Joan XXIII perdés pes?
No em voldria equivocar, però crec que els nous i vells responsables de salut que ara manen, els que són d’aquí i els que ens han enviat de fora, tenen la mirada posada en un objectiu equivocat i amb l’excusa del nou país que hem de fer, les complicitats i silencis d’alguns i les pressions localistes per part d’altres, ens estan desmantellant, de mica en mica, sense fer soroll, els serveis quirúrgics del sistema públic de salut tarragoní i, més concretament, de Joan XXIII, per endur-se’ls a la veïna ciutat de Reus.
Que quedi molt clar que el que afirmo no és un problema d’enveja ni de baralles de campanar. Les meves afirmacions vénen motivades per la ferma convicció, després de reunir-me amb tots els interlocutors vàlids en aquesta presa de decisions, que és una mesura que pretén que Tarragona deixi de ser l’actual referent sanitari de primer nivell dels territoris del sud de Barcelona. I això, col·lectivament no ho podem admetre ni permetre, però com alcalde de Tarragona no ho permetré.