«La universitat pot aportar coneixement al món de l’atenció social»

Francesc Xavier Grau és el nou president de la Fundació Estela

Per . Actualitzat el

Francesc Xavier Grau va exercir de rector de la Universitat Rovira i Virgili durant vuit anys, ha estat president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques i va tancar la llista de Junts el Sí a la província de Tarragona. Des que està a la primera línia de la palestra mediàtica, aquest catedràtic en Mecànica de Fluids nascut a Lleida ha reclamat més unió dels agents territorials en la presa de decisions. Encara no fa dos anys, en el pregó de Santa Tecla, Grau va parlar del paper de l’eix metropolità Tarragona-Reus en aquest món canviant per fer de contrapès «a la forta tendència d’identificació de Catalunya amb Barcelona». Des de fa un mes ocupa la presidència de la Fundació Estela i enceta un nou camí que, encara i que ho pugui semblar, no està tan allunyat del món acadèmic, ja que una de les principals eines de la Fundació Estela és el Centre d’Educació Especial.

Com ha acabat convertint-se en president de la Fundació Estela?
Ja havia fet de vocal del patronat de la Fundació Sant Josep amb la idea d’ajudar en l’àmbit social després del meu pas pel rectorat. Quan em demanen que sigui president de la Fundació Estela accepto per la mateixa raó que vaig acceptar la primera vegada amb la Fundació Sant Josep: és una demanda que se’m fa per part d’unes persones que creuen que jo puc fer bé aquesta feina i jo la faig amb voluntat de servei.

Coneixia la Fundació Estela?
No en el detall de l’activitat ni en la seva dimensió. La coneixia perquè, com a entitat del nostre territori, tenia relació amb la universitat, pel fet de ser veïns i perquè alguns serveis de la universitat els hem contractat a la Fundació Estela. Fins al moment ha estat un coneixement de la fundació molt diferent del que n’he de tenir ara.

Les relacions entre la fundació i la URV canviaran amb vostè a l’Estela?
Sí i, en part, per això se’m va oferir a mi presidir aquesta fundació. Especialment l’escola d’educació especial viu en unes circumstàncies ben diferents de les que tenia quan fou dissenyada. Les atencions especials que han de rebre els nois i nens que hi van són diferents de les que rebien quan va ser creada. Aquest nou perfil requereix un nou coneixement i això també demana una interacció futura que haurem de buscar. Ningú no ho ha fet prèviament i, per tant, haurem de buscar les possibilitats.

On caldrà buscar aquestes possibilitats?
La societat avui en dia és diferent. El perfil de jove amb necessitat d’atenció especial ha anat minvant i han emergit noves necessitats d’atenció més relacionades amb el comportament dels joves que fa 30 anys no existien en la mateixa proporció o, si existien, no es veien. En aquest sentit, la societat ha fet més transparent i ha socialitzat més allò que abans era una vergonya dins de les famílies. En aquesta evolució positiva de la societat cal que tant el personal especialitzat com les instal·lacions tinguin una nova visió i un nou disseny. Sota quines directrius? Amb quin coneixement? Aquí és on pot intervenir la universitat amb una recerca orientada i a través de la comparativa internacional.

És a dir, que donarà al tercer sector l’experiència d’anys dins el coneixement…
Quan un professor és catedràtic d’universitat, té el seu grup de recerca desenvolupat i, a més, té el privilegi de ser rector de la seva universitat, poques metes més poden quedar dins d’aquest àmbit. Aquest fet em permet tenir una mirada en diferents direccions no estrictament acadèmica. Ho estic fent en aquest cas i en altres: amb l’Associació Catalana d’Universitats Públiques dirigint un projecte de visió internacional d’universitats, o dirigint també la càtedra Universitat i Regió del Coneixement que té per finalitat promoure que a Tarragona es produeixi un sistema de presa de decisions estratègiques de visió