Vostès saben que a la declaració de la renda hi ha una casella en què, a títol individual, els ciutadans podem posar una creueta per dir si volem que el 0,7% de l’impost de la renda de les persones físiques vagi a projectes socials. Sigui pel que sigui, i sense cap menysteniment pels que trien l’altra opció, resulta que les persones físiques catalanes tenen més tendència a marcar l’esmentada casella, de tal manera que el 25% de tot el que es recull a l’estat per aquest concepte es recapta a Catalunya.
Resulta, també, que l’estat espanyol fa molt de temps que està obsessionat a gestionar aquests fons per derivar-lo a entitats que tinguin implantació en el conjunt de la pell de brau, que diria Espriu. Ves per on, però, que els diferents governs centrals s’han anat trobant amb el petit inconvenient que les competències d’assistència social estan transferides a les comunitats autònomes. Per això, els diferents governs centrals han anat perdent una rere l’altra fins a 13 sentències, en les quals s’ha fallat reiteradament que correspon a les comunitats autònomes gestionar l’import que voluntàriament els subjectes passius –que normalment són els més actius d’aquesta comèdia impositiva– decideixen dedicar a fins socials.
Però com que la policia no és tonta i l’estat encara menys, han sigut prou hàbils per treure del decret que atorgava el repartiment del fons l’expressió «assistència social», que ja hem dit més amunt que era una competència autonòmica, ho recorden? I d’aquesta manera, el passat mes de març l’estat espanyol ha guanyat una sentència del Tribunal Suprem, que volen definitiva, per la qual cosa l’estat «parte y reparte y se queda con la major parte». A qualsevol persona física o subjecte passiu –digues-li com vulguis– no massa avesat a les decisions judicials dels màxims tribunals espanyols li podria estranyar que l’assistència social no tingui consideració de fi social, però vaja, als que hem anat seguint amb més expectació la diversitat de sentències de les seves senyories no ens estranya en absolut.
Al final, però, hem de raure a fer comptes. Aquesta acció que ens fa tan antipàtics als catalans i que ens impedeix interpretar el món a través de l’alegria solidària i despresa pròpia de qui «parte y reparte». Ja hem dit que els catalans aportem voluntàriament i individualment el 25% dels fons recaptats per a fins socials, però només ens en retornen un 14%. Això vol dir que enguany, les nostres entitats d’assistència social, que tenen cura de malalts d’Alzheimer, d’autistes, de nenes i nens amb paràlisi cerebral, i tantes i tantes associacions que tenen cura d’aquells veïns més vulnerables, a qui coneixem prou bé, deixaran de percebre en conjunt 26,5 milions d’euros per l’únic motiu que els seus projectes no són d’abast estatal.
Estem davant, doncs, d’un autèntic espoli social. No ens podem conformar perquè ataca directament les necessitats de les persones que pateixen les situacions més delicades. Persones que si tenen confort és pel treball abnegat de tanta i tanta gent en associacions que arriben allí on no arriba l’estat. Ara, a més, pretenen que tampoc els arribin la part dels impostos que molts ciutadans els volen fer arribar. No ens en queda altra que fer-hi front, al costat de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, poble a poble, ajuntament a ajuntament, sense perdre de vista que només tindrem un sistema equitatiu quan ens traguem de sobre els crupiers de les cartes marcades.