No vull amoïnar els meus lectors amb un gran discurs sobre el Regne de Déu. Si de cas, n’hi hauria prou a recordar dues coses: que el regne de Déu és l’acompliment, la realització en aquest món, del gran projecte de Déu de fer, de la vida i de la convivència humanes, un espai veritablement humà on els homes i les dones esdevinguessin realment lliures. El Regne Déu, en aquest món, ha de ser una anticipació, feta clam i feta pregària, de l’alliberament integral de les persones, i ha de ser, també, l’anticipació de la redempció que Déu vol per a tothom. Qualsevol acció, explícitament cristiana o no, que cerqui, des d’un amor desinteressat als pobres, la superació de la injustícia, contribueix molt realment a la redempció gratuïta que el Regne de Déu, i només ell, duu a terme.
Dit això, vull afegir el següent. El Regne de Déu i els moviments d’alliberament social no són exactament el mateix. La figura definitiva i perfecta del Regne inclou la resurrecció dels morts, és a dir, la «recuperació dels vençuts» i la superació transcendental de la història. Això és cert, però també ho és que les figures reals d’alliberament visibilitzen en la història el dinamisme que Jesucrist i el seu amor han introduït en aquesta mateixa història.
En qualsevol cas, la fe cristiana obliga a pensar i a imaginar una història que s’acomplirà «a la fi dels temps». Els cristians som invitats a creure i a esperar que la transparència de la creació i de la història serà un dia tan plena que «Déu serà tot en totes les coses». He dit que som invitats a creure i a esperar. L’esperança cristiana té un potencial utòpic enorme, i això ho saben els qui, perquè són homes i dones «que esperen», s’han ficat sense complexos i sense condicions en el fang i en el podriment d’aquest món fins a entregar l’ànima. El temps passa. Però és la reflexió que em vaig fer en veure, per la televisió, la gent que ajudava les corrues humanes, d’emigrants i de refugiats, a superar l’embat del corrent de l’aigua.