Només papers

Per . Actualitzat el

No vaig gaire forta en geografia. M’he hagut de mirar el mapa, per saber on era exactament Panamà. I en tenia una certa idea, però això de paradís em despistava. Sempre l’havia situat a Mesopotàmia, el paradís, però com que ara allò és un infern, vaig pensar que potser l’havien canviat de lloc, ves. Tot em passa per no escoltar bé. No em vaig fixar que a continuació de la paraula «paradís» hi afegien la paraula «fiscal» i d’aquí va venir tot aquest embolat. Un cop saber de què parlàvem (de què?) i situar-me mentalment a Panamà, vaig afegir al meu minso coneixement sobre aquest país –el canal de Panamà, El sastre de Panamà, la tela Panamà– un element més: els papers de Panamà. El primer dia que en vaig tenir coneixement, sopava i vaig deixar de mastegar perquè, tot i la naturalitat del conductor del Telenotícies, vaig percebre so de timbals i trompetes darrere les seves paraules. Ja amb la boca buida, em vaig posar a riure perquè… una altra filtració! Després de les informacions confidencials de WikiLeaks, després que Edward Snowden ens filtrés que tots som espiats i de la Llista Falciani, amb 130.000 evasors fiscals,  ara arriben els papers de Panamà. Veig que cada vegada la terminologia emprada és menys tècnica i més popular. Papers, només papers.

La qüestió és que els papers de Panamà tenen més dades, més pàgines, més lletra, més nombres, més informació, més evasors, més defraudadors, més tot. Hi haurà més justícia per als evasors? Segur que no! Alguna explicació, alguna confessió, alguna dimissió, mostra d’honestedat, real o aparent, potser sí, però no crec que la justícia persegueixi els poderosos i, com sempre, la infàmia quedarà en els papers. La justícia –diguem-li fiscal o un altre nom–  és per als pobres assalariats, als quals se’ls recapta al mil·límetre, i per a les pobres vídues, amb una pensió miserable i una altra de paupèrrima, però que les obliga a fer la declaració amb resultat a pagar. La justícia no perseguirà als defraudadors, sinó el filtrador de la informació, el qual potser encara tindrà sort que l’enxampi la policia, perquè els poderosos que surten als papers i que no en saben res de la misèria real, no tenen cap mirament per qui aireja les seves misèries d’alt standing; val més que el filtrador estigui ben custodiat.

I qui hi ha en aquests papers, qui hi ha? Esportistes,  actors, cantants, bancs, escriptors, reis, parents de reis i sobretot, sobretot hi ha… Quina novetat! Polítics!!! Polítics,  en la majoria dels casos aquests representants del poble, escollits pel poble, per defensar els interessos del poble. D’on punyeta els ve la fortuna als polítics? Un polític ha de tenir un bon sou, hi estic d’acord; té molta responsabilitat i la responsabilitat es cobra. Més que res si s’exerceix de responsable, que moltes vegades no és el cas. Però un bon sou no dóna per amassar una gran fortuna, tan gran com per estar folrat aquí i haver de treure els diners cap allà i, a damunt, no pagar-ne els impostos. Ja és ben veritat que el diner crida diner! No en tenen prou amb tenir tant, en volen més, volen estalviar-se els impostos que servirien per reduir la distància entre ells i els pobres. I això mai!

A algú li sona la Revolució francesa, la Revolució russa? Els pobres morint-se de fam i la noblesa morint-se d’un empatx de riquesa. No ho sé si en algun moment, potser en el seu origen, la paraula noblesa feia honor al seu significat, perquè des que se’n té coneixement en la història, els nobles, de noblesa poca. En fi, alegrem-nos perquè després de tants anys, almenys el poble ha arraconat la guillotina i altres eines i ha incorporat el sentit comú a les seves qualitats. No podem pas dir el mateix de la noblesa.