Europa, si us plau, unió

Per . Actualitzat el

Fa quinze dies vaig fer una crítica força esmolada a Europa per la seva pretensió de formar una unió de nacions pel bé de tots els europeus, i no sortir-se’n. El dia abans, l’atemptat de Brussel·les ens havia sacsejat a tots, però aquella columna ja estava en camí de ser publicada. No sé si hauria rectificat res del que hi havia escrit, però amb l’atemptat vaig pensar que necessitàvem la Unió Europea més que mai, per lluitar contra l’enemic extern i quan dic enemic extern em refereixo al jihadisme.  Insisteixo: falla la unió.

Segons sembla, els atemptats a Europa són perpetrats per musulmans europeus. Quants són? Fa mig any, quatre mil europeus havien viatjat a Síria i l’Iraq seduïts per la Jihad i entrenats per  matar aquí; segurament  avui ja són més. Però pocs, comparats amb tots els efectius policials europeus sumats als serveis secrets de cada país. Què fa tan forts els terroristes, que són capaços de burlar les investigacions i el seguiment de la policia europea? Està clar que,  encara que dispersos, la unitat en l’objectiu: destruir l’estabilitat europea. És la unitat que ens falta a nosaltres; podem fer grans coses, però junts i coordinats. I mira que fa temps que parlem de coordinació entre els diferents països! No s’acaba d’entendre que l’assot dels atemptats que estem patint, ara els uns, ara els altres, no faci prendre,  a qui ho ha de fer, decisions ràpides i efectives. Estic segura que de ments brillants, tant com les dels terroristes, n’hi ha d’haver moltes a Europa per poder tallar aquest degoteig –més ben dit, aquests ruixats que ens cauen al damunt–, cada vegada més sovint.  Qualsevol comunicació i informació relacionada amb el tema ha de fluir entre els països i no guardar-se zelosament com si fos un tresor. Un cop la informació a les mans, s’ha d’aprofitar, ara sí, com un tresor. A partir d’aquí, ni una negligència.

No sabem d’on surt aquest odi a Europa. Algunes veus diuen que els hem maltractat com a immigrants durant molts anys. Bé, però resulta que d’immigrants a Europa n’hi ha de totes les parts del món i no tots ens volen morts. A banda d’això, no només atempten a Europa, sinó a tot el món; suposo que amb el mateix objectiu de desestabilitzar. I la qüestió és que se’n surten perquè ni aquí ni enlloc, ningú no pot entendre que en nom del seu Déu matin els que creuen en el mateix Déu que ells, amb l’excusa de matar els que no hi creuen. Desestabilitza no poder-hi trobar una lògica coherent, desestabilitza que el seu odi augmenti en progressió geomètrica, desestabilitza que mort o capturat un peix gros, immediatament en surti un altre, talment els monstres que es reprodueixen en les pel·lícules de ciència-ficció, o com l’agent Smith a Matrix. Potser, tal com li diu Michael Caine a Christian Bale a Batman, el cavaller obscur, «hi ha homes que només ho volen cremar tot». Per tant, com que no podem lluitar contra la irracionalitat, ni tampoc la podem entendre, només ens queda unir-nos. Unir-nos els europeus i unir-nos amb els americans, amb els russos, si és possible, i amb tots els països que pateixen els atacs terroristes, i fer un front comú. Només la unió ens farà forts, més forts que ells.

Tot i que avui he abusat de les referències cinematogràfiques, el que estem visionant i protagonitzant és molt pitjor que les pel·lícules apocalíptiques a què ens té acostumats Hollywood, però malgrat el que diuen molts, em nego a acceptar que això sigui una guerra.  Que els ho preguntin als sirians, que prefereixen el calvari que estan patint que no pas estar sota les bombes. Encara no estem en guerra, però ens hauríem d’espavilar.