Tarraco Viva arriba enguany a la majoria d’edat. Divuit anys que, pel seu creador i perpetuador, són encara una edat molt jove per a un festival. Fa dos anys, aprofitant el bimil·lenari de la mort d’August, el festival es va reinventar amb noves propostes i formats arriscats que van tenir una magnífica rebuda per part del públic. Després d’una edició per recuperar l’alè, el festival romà de Tarragona contraataca. Magí Seritjol i el seu equip ens sorprenen amb una nova aposta que, si bé no surt dels límits de l’Imperi romà, s’allunya molts quilòmetres de Tàrraco. Els jeroglífics, les màscares de déus teriomorfs i les mòmies dels faraons compartiran espai amb els gladiadors i els legionaris que es preparen per a la conquesta de noves terres. Egipte visita la Tàrraco imperial i ho fa quan les fronteres de la Unió Europea es mostren més hermètiques als hereus d’aquelles primeres civilitzacions. Sota el títol «Roma i Egipte. Una fascinació mediterrània», el festival s’actualitzarà per recordar-nos uns punts de trobada que semblen oblidats.
Per què Egipte?
Perquè és l’origen de quasi tot: de la política, de l’estat, de la religió, de la idea de societat, de l’agricultura avançada… Allí neix gairebé tot. Els grecs els copien i els romans copien els grecs creant, al voltant del Mediterrani, les civilitzacions més esplendoroses que han existit mai. Per tant, comencem pel principi.
Pel punt de trobada.
Veurem si serà punt de trobada i punt de topada. Hi va haver una invasió i una ocupació militar però, al mateix temps, Egipte va seguir funcionant fins al punt que els emperadors romans es representen com a faraons. Per a un ciutadà no hi havia diferència entre Tuthmosis III i August. Per tant, hi ha una continuïtat cultural molt gran que dura mil·lennis i no s’acaba fins a l’arribada del cristianisme i després de l’islam.
Aquest és el punt d’encontre, doncs?
És que la gent pensa: l’Imperi romà. I ho posa tot del mateix color. Però no era així. Hi havia una unitat política, Roma, que imposava la llei per la força, però hi havia cultures i civilitzacions molt diferents. A Orient no es parlava llatí, es parlava grec.
En podem aprendre alguna cosa…
A construir la Unió Europea des del Mediterrani. A buscar temps de pau. Els romans van aconseguir 300 anys de pau. Em sembla que és el període més llarg de pau que hi ha hagut a tot el Mediterrani.
El relat històric per entendre el present fa de Tarraco Viva un festival actual?
És que la història està per això. El passat ens ha de fer reflexionar per què som com som, per què estem com estem i aprendre per no cometre els mateixos errors.
Què explica el cartell del festival?
Explica com un senyor vestit a la romana amb un gest tipificat a l’art romà es fa enterrar a la manera egípcia. Tenim un sincretisme cultural i religiós. Dues civilitzacions que es troben, no que s’expulsen.
Impensable després de l’arribada del cristianisme i l’islam.
Impensable. No vull dir que tot fos negatiu però posaré un exemple: a l’inici del regnat de Constantí a Roma hi havia 28 biblioteques públiques, quan ell mor en queden dues. Literalment van cremar biblioteques senceres en ares d’una creença religiosa que consideraven única. En general, aquell món de tolerància religiosa i de pensament desapareix amb el cristianisme i després amb l’islam.
A qui va fascinar Egipte?
Als emperadors, per descomptat. Juli Cèsar inventa el creuer de luxe. Ell, que era un home que sempre estava treballant, amb un caràcter germànic; va a Egipte, guanya la guerra i se’n va uns mesos de creuer pel Nil amb la seva amant Cleòpatra. Es passa mesos navegant sense fer res! August també va caure rendit a Egipte. Ell, per la riquesa monumental d’Alexandria. Quan la va veure va tornar a Roma per construir-hi monuments i edificis. No podia permetre que una ciutat conquerida fos més bella que la capital.
I al públic del festival, què el fascinarà?
Espero que el mateix que a mi. La immensitat que representa Egipte. Les piràmides són fascinants però, i el treball dels pagesos? Uns pagesos amb aixades de fusta van ser capaços de construir milers de canals i dics que cada any havien de renovar per la crescuda del Nil.
Com tancareu enguany el festival?
Tractem un tema que reuneix les dues cultures: els retrats d’El Fayum. Són retrats romans que es posen en tombes egípcies. N’hi ha més de dos mil escampats per tots els museus del món. A Barcelona n’hi ha dos, al Museu Egipci. John Berger, un dels grans teòrics de l’art contemporani, diu que els retrats que més l’han fascinat són els d’El Fayum. Diu que a les mirades dels retratats hi ha tot l’art contemporani occidental ficat dintre.
Déu n’hi do!
Aquests retrats que estan fets per a la mort, per no ser vistos. I et miren a tu, després de dos mil anys, amb uns ulls molt expressius. Ens estan interpel·lant. Ens estan dient: ei, jo sóc com tu, eh! Hi ha un text del final del Relat dels morts de James Joyce, als Dublinesos, que diu «cau neu per tota Irlanda damunt dels aiguamolls d’Allen. Cau damunt dels vius i dels morts». La mirada d’El Fayum és això: una continuïtat entre la vida i la mort.
