Han passat uns quants anys, gairebé un quart de segle, des que un bon estol d’actors i actrius catalanes —i ara els identifiquem tots, quan en veiem algun fragment— tenien el protagonisme col·lectiu de la sèrie que portava aquest nom. Viatjaven en autocar per l’interior de diferents països d’Europa, com segurament hem fet molts de nosaltres.
I com ha canviat Europa des d’aleshores! El jihadisme ha atacat una o diverses vegades molts dels països que la formen. Quan no ha estat el jihadisme ha estat algun dels malalts, que la societat occidental engendra massa sovint, amb una arma a les mans, i sinó algú que no sentint-se bé entre nosaltres ha decidit anar-se’n molt acompanyat. I això per no parlar de totes les mogudes que ha provocat l’actual crisi i les crisis que en alguns llocs de qualsevol país hi són permanents.
No sé si això de la Unió Europea va ser una bona idea o senzillament no s’ha sabut portar. La qüestió és que des d’un principi va néixer coixa, perquè alguns països tenien la pota més curta que d’altres. Una Unió europea que va voler agrupar països pobres i països rics ja era un greuge perquè només beneficiava els rics, encara que aquesta desigualtat es volgués dissimular amb cessions fàcils de capitals —diguem-ho clar, crèdits— dels països rics cap als pobres. Una sobredosi d’optimisme que, tard o d’hora, els països pobres hem pagat més cara que els rics, encara que es parli de crisi global. Després vam quedar entrampats en els objectius de dèficit —ja sabeu, allò que Europa fixa com objectiu als estats i l’estat espanyol repercuteix, desproporcionadament, en les autonomies—. Objectius evidentment desmesurats i inassolibles per nosaltres, país pobre, i d’altres, amb dèficit molt alt. Finalment i per simplificar-ho, perquè els despropòsits de la Unió són múltiples, la moneda única, l’euro, ens ha impedit emprar una eina que sempre havia resultat excel·lent per pal·liar el dèficit: devaluar la moneda del propi país perquè pogués resultar més competitiu respecte a altres.
Déu me’n guard de dir que sigui fàcil governar Europa. Si ja no ho és la pròpia casa, com ho ha de ser un continent pràcticament sencer? Però a mi em rebel·la veure com els seus governants, que haurien de ser uns cracs en política, economia, societat… ens utilitzen una vegada i una altra com conillets d’Índies, amb assaig i error continuats.
És molt significatiu que un problema com la crisi dels refugiats tingui commoguts i indignats tots els europeus, ja de natural —i només pel fet d’haver nascut en un lloc privilegiat, malgrat tot— poc solidaris. L’espai Schengen —Schengen xungo, en dic jo— que agrupa la major part dels països d’Europa i semblava voler esborrar les fronteres interiors i reforçar les exteriors, ha resultat ser el nyap més gran dels darrers temps europeus. La Merkel crida els refugiats amb cants celestials perquè vinguin a Europa. I jo no dubto de la seva bona fer en fer-ho —la bona fe de necessitar gent nova, pels problemes demogràfics que pateix el seu país— , però no s’entén que una dirigent de la seva talla hagi comès un acte que, sense consensuar-ho amb la resta de països, ha resultat ser de gran irresponsabilitat. La crida de Merkel ha estat com l’apertura moral de la porta als refugiats; després s’han trobat amb la tancada material de la porta als nassos, perquè molts estats no pensen com la Merkel, ni tenen els mitjans que té Alemanya per acollir els refugiats. Tot plegat ha situat els refugiats en un impàs que ja fa més de mig any que dura, un impàs que els manté en unes condicions deplorables i en el qual uns quants, massa, hi han deixat la vida; molts, la salut, i tots, l’enlluernament per una Europa, que ara només veuen ennuvolada, fangosa i insolidària. I no tan sols a Idomeni.
La gran mà d’Europa no deixa fer cap moviment —no sé si no deixa o és l’excusa per no fer-ho— als estats membres, ni, en el nostre cas, a les autonomies i als ajuntaments. Dels disset mil refugiats assignats a Espanya, se n’han acollit només cinquanta, i els passos que dóna Catalunya per acollir-ne quatre mil cinc-cents no van a parar enlloc perquè ningú no es pot saltar l’escala burocràtica d’acollida als refugiats. Segurament els catalans no devem ser els únics que intentem posar el nostre granet de sorra i ens barren el pas. Tota la meva admiració i gratitud als voluntaris que estan posant el seu. Però tant costa de coordinar-ho en l’àmbit europeu i que els refugiats deixin de patir? A canvi d’això els fan tornar cap a Turquia, país segur –diuen– pagant a aquest país milers de milions d’euros, i d’altres contrapartides. El que sigui, el que Turquia demani, per treure’ns la nosa del damunt, no? Perquè… perquè tots aquests milions no servirien igual per distribuir i ajudar els refugiats dins d’Europa?
Penso que el problema real és que la pretesa unió europea és una total divergència i entre els diferents països n’hi ha que diuen que sí, n’hi ha que diuen que no i n’hi ha que obertament diuen «no». Aquests últims no paren de dir: On aneu, refugiats? Jo més aviat diria: Oh Europa! Quo vadis, Europa?