Jo, quan veig segons quins dirigents i n’observo les accions, a part de posar-se’m els pèls de punta, em pregunto si hem après res de la Història. Perquè resulta que un dels objectius de la Història és aprendre dels errors del passat per no repetir-los en el futur. Però la majoria de vegades els fets no se succeeixen sols, sinó que tenen la mà de l’home –alguns cops, de la dona– al darrere. Em permeteu que sigui escèptica respecte a aprendre del passat? Repassem-ho.
La lliçó de la bomba atòmica és una lliçó perduda. Què hi fa que a Hiroshima i Nagasaki hi perdessin la vida un quart de milió de persones de manera immediata i uns quants milers més tard, per efectes de la radiació? Sembla que la fascinació pel poder que atorga el fet de posseir-la fa oblidar les terribles conseqüències que va tenir la seva utilització. A Corea del Nord, el seu líder Kim Jong-un flirteja amb el seu veí xinès, Xi Jinping –amb aquests noms, s’han d’entendre per força, sí o no?–; les seves proves nuclears i bombes atòmiques els alimenten la fantasia, que potser no ho és tant, de dominar tot el món oriental. De moment.
La xenofòbia va provocar durant el nazisme sis milions de jueus morts, fet que va esgarrifar el món sencer, però això no va impedir que cinquanta anys més tard, a la Guerra de Bòsnia, es produís el genocidi de milers de bosnians, en nom de la neteja ètnica, mentre Europa s’ho mirava i l’ONU era incapaç de posar-hi remei.
A l’Iraq, el buit de poder provocat per la retirada dels americans va propiciar que s’hi instal·lés Estat islàmic amb l’excusa d’ajudar els rebels. Ha après Bashar al-Assad a Síria, la lliçó? No, i s’ha repetit la història, increïblement propera en el temps i en l’espai. El dirigent sirià no només ha afavorit l’entrada d’Estat islàmic, sinó que també ha massacrat una bona part dels seus súbdits. I tot per mantenir-se en el poder.
No tan lluny de nosaltres, Putin somnia amb l’esplendor perduda de l’URSS i més enllà i, a vegades discretament i d’altres no tant, va fent passes i guanyant terreny. Tots sabem que l’afany i la lluita pel territori han estat la causa de la majoria de les guerres que hi ha hagut al llarg de la història.
El més curiós és que més de la meitat de la població d’aquests països adora els seus líders. És la promesa d’un estat fort allò que els captiva? Si és així, a qui importen les lliçons de la Història?
En aquests moments, al país més poderós del món els americans decideixen quins candidats, republicà i demòcrata, s’han de disputar la presidència dels Estats Units. Per la banda republicana ja gairebé ho tenen decidit: el seu preferit és Donald Trump. Donald Trump, home gros d’expressió sorruda, bona tofa de cabell, entre cendra i pèl roig, empresari, multimilionari, mediàtic, inflamat en els seus parlaments, un bon dia es va cansar de finançar campanyes presidencials i es va dir: I per què no la meva? El populista Trump, que està seduint gairebé la meitat dels nord-americans amb el seu discurs, parla d’enemics exteriors i de culpables interiors, causants de la pèrdua de lideratge dels Estats Units. A algú li sona? Xenòfob? I tant! Polèmic? Més. Provocador? Encara més. Unes quantes cadenes de TV, altres mitjans, la comunitat científica, el creador de Facebook i molts sectors influents se li han posat en contra. Els demòcrates el temen i els mateixos republicans fan aliances perquè no guanyi. I amb tot, està guanyant les primàries. Sabent que els americans coneixen el seu discurs a priori, em torno a preguntar com en pot ser de seductor si s’albira essent ciutadà d’un estat omnipotent.
Hi ha governants que provoquen que la humanitat en comptes de progressar, regressi. Tornarem a la prehistòria, al cop de garrot i a la llei del més fort? La responsabilitat dels dirigents polítics és infinita i il·limitada. Els seus deliris de grandesa poden destruir la humanitat. Amb les seves accions i direccions poden promoure la pau o impulsar la guerra, poden estrènyer llaços entre les persones o llençar-los els uns contra els altres. Poden, en definitiva, canviar el rumb de la història. Ara bé, en alguns casos la responsabilitat no és tota dels governants, sinó dels qui els donen suport o els voten.
Potser l’error de la Història és creure que la humanitat aprèn dels seus errors. No som nosaltres l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra? Em fa por que no en siguin més. En tot cas, si Trump arriba a president dels Estats Units, que Déu ens agafi confessats.
A nosaltres i a la Història.
