Segur que hi ha un sector de la ciutadania que s’estimaria més que les coses fossin d’una altra manera, que Tarragona i la Costa Daurada fossin un paradís turístic per a famílies d’arreu del món, però la realitat és que les estadístiques delaten una gran dependència del territori envers l’activitat comercial i econòmica generada per la indústria química i la petroquímica. Establerta a les nostres comarques des de fa uns 50 anys, aquesta indústria és ara per ara el principal motor exportador i importador de les nostres comarques, constitueix el principal client del Port de Tarragona i és el sector que aporta més llocs de treball estables i de qualitat a la zona, tant directes com indirectes.
La gran indústria química, a més a més, no ha estat impediment perquè poblacions de l’entorn s’hagin erigit en destinacions turístiques de primer nivell (només cal mirar l’exemple de Salou), si bé mai no sabrem com hauria estat el desenvolupament turístic de la Costa Daurada sense la presència dels grans polígons petroquímics i les xemeneies. Malgrat això, tenim PortAventura, el millor parc temàtic d’Europa, i d’aquí a poc gaudirem de FerrariLand. Les potencialitats turístiques de la Costa Daurada són atractives per als inversors, una situació que costa més quan parlem de les seves potencialitats industrials. Les darreres notícies del sector petroquímic no són gens positives (deslocalitzacions, tancament de plantes, reduccions de personal, alts costos energètics, manca d’infraestructures…), fet que hauria de portar-nos a una profunda reflexió sobre quin model econòmic volem per a la Tarragona de les pròximes dècades. El territori té condicions per conservar i potenciar tot el que té, turisme i indústria alhora, però cal avançar-se als esdeveniments si no volem quedar-nos coixos en el futur.