El nou conseller de Salut va presentar al Parlament de Catalunya les línies mestres del seu mandat de disset mesos. La primera conclusió de la intervenció: hem passat d’un conseller de gestió sense estratègia comunicativa i amb una visió economicista del sistema sanitari com a productor de serveis, a un conseller polític –drets, valors, principis… foren els fonaments de la seva intervenció– i amb una estratègia comunicativa potent i clara. Tant, que ha generat el titular buscat: primera desprivatització a la sanitat catalana que, ben analitzada, certa, certa tampoc ho és; ara, no deixa de ser un cop d’efecte anunciar unes decisions menors que no canvien el mapa sanitari ni el sistema sanitari català.
Ara bé, de fons i, sobretot de nou, què ha dit el conseller Comin? De nou, res. De fons, cal destacar els àmbits de salut pública, recerca i innovació, medicaments i propostes legislatives.
En salut pública, restablir l’estructura territorial i «obrir el debat» per al restabliment de la llei 18/2009 de Salut Pública de Catalunya, de la qual vaig tenir la responsabilitat de ser ponent relatora, i, com a conseqüència, el restabliment de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que va funcionar com a tal entre 2009 i 2013.
En el marc del Pla estratègic en recerca i innovació, impulsar un projecte nacional de recerca en medicina personalitzada basada en la genòmica i un accelerador de la innovació que complementi les estructures dels diferents centres hospitalaris.
Les propostes legislatives que ha presentat el conseller són fruit del compliment dels mandats del Ple de Salut del Parlament de Catalunya del mes de juny de l’any passat, tant sobre medicaments, com sobre una nova llei de salut.
Així es va aprovar el mandat al Govern d’impulsar «una Llei catalana del medicament que prevegi la creació de la nova Agència Catalana de Medicaments (ACMED) adscrita al Departament de Salut. L’Agència quedaria definida després d’un procés participatiu amb tots els actors implicats que finalitzaria amb l’aprovació de la llei reguladora de la política del medicament a Catalunya. La llei preveuria la capacitat de l’ACMED d’incloure noves competències a les ja reconegudes en l’actual marc normatiu de l’Estat, a banda de reorganitzar, amb un principi de racionalitat i eficiència dels recursos públics, les activitats pròpies de les competències que ja ara li són reconegudes a la Generalitat de Catalunya“.
De fet, per tal de començar a caminar en aquest àmbit, l’any 2010 es va constituir la primera Taula del Medicament, lloc de trobada dels Col·legis Professionals, la Indústria Farmacèutica, les Organitzacions Sanitàries, els Centres de Recerca i el Govern, espai on es podien construir amb transparència acords amb la indústria per a la incorporació de les innovacions farmacològiques a les prestacions del CATSALUT. La creació de l’agència plantejada ha de ser una oportunitat per establir i dur a terme polítiques de farmàcia pròpies i no per obrir un nou enfrontament amb l’Estat espanyol.
També, en aquest mateix Ple de Salut, es va aprovar l’elaboració d’una nova llei de salut, la integració de serveis socials i sanitaris per a l’atenció a les persones amb necessitats socials i sanitàries, i, en tercer lloc, l’acció integrada de l’atenció sanitària i social. Ara el conseller planteja iniciar el procés d’elaboració d’una nova llei de salut i social de Catalunya. De fet, estem davant d’un debat obert des de l’any 2008 en què el govern de l’època va presentar al Parlament un primer document de propostes per a una nova llei de modernització del sistema sanitari català. Molts noms des de fa molts anys per a una mateixa cosa. Ja veurem.
I què hem trobat a faltar en la primera intervenció del conseller? Doncs el principal repte, el desafiament més gran al qual el sistema sanitari haurà de fer front els pròxims anys: l’afortunat increment de l’esperança de vida. El canvi demogràfic no és un element més, és el factor que farà canviar el sistema sanitari i, també el social, i calen respostes a com ha de transformar-se per donar resposta a la nova realitat. Les necessitats es desprenen de les dades del darrer informe, de tot just fa un mes de l’IDESCAT sobre Projeccions de la població catalana 2013-2051. Les xifres són clares: avui, el 17,4% de la població té més de 65 anys, l’any 2026 serà el 21,9% i el 2051, el 30%; actualment, les persones de més de 65 anys són 195.000, mentre que l’any 2015 en seran 541.000; i l’índex de dependència de les persones de més de 65 anys passarà del 26,6% (2013), al 34,1% (2026) i al 55,9% (2051). La conclusió rotunda: cal redreçar el rumb del transatlàntic que deia el conseller que és el sistema sanitari català; l’augment de la cronicitat amb un augment exponencial de persones pluridiagnosticades, plurimedicades i més fràgils i dependents, està trucant a la porta dels sistemes sanitari i social.
De fet, una de les conclusions del Ple de Salut esmentat anteriorment anava en aquesta línia: «Es tracta d’una situació inèdita d’un repte colossal que, tot i ser perfectament comparable al que afronten la resta de països del nostre entorn, ens obliga a adoptar canvis radicals en allò que fa referència al sistema de governança i gestió; en l’actualitat, clarament ineficients per garantir una correcta gestió dels recursos materials i humans i manifestament obsolets per atendre les necessitats del futur immediat. Tot i els antecedents, fins a la data d’avui els avenços dels diferents governs a l’hora d’integrar els serveis comuns dels departaments de Salut i Benestar Social, han estat ben minsos; i, en bona part, orientats a millorar la coordinació, un repte tan recurrent com insuficient. Malgrat disposar d’aquests instruments, el PIAISS no té en compte un aspecte fonamental: la integració orgànica dels àmbits social i sanitari. Cal remarcar, en aquest sentit, que malgrat els intents que s’han fet en els darrers anys, existeixen alguns elements que dificulten notablement aquesta integració: d’una banda, la mateixa naturalesa i grau de desenvolupament dels dos sistemes, que ha contribuït a crear, entre la ciutadania, una consciència molt més exigent en el cas dels serveis socials; de l’altra, l’existència d’instruments clarament divergents, començant pels mapes de desplegament territorial, i seguint pels instruments de planificació estratègica, els mecanismes de planificació i compra o concertació de serveis en l’àmbit territorial, els sistemes d’informació fragmentats, entre altres…».
La Llei anunciada pot ser una eina de futur, ara bé, el cert és que avui, tant des del PIAISS com des del programa d’atenció i prevenció de la cronicitat del Departament de Salut, no es dóna la resposta necessària i adequada. De fet, s’ha quedat pel camí una proposta aprovada, liderada per ERC en el darrer Ple de Salut, que plantejava una resposta de caràcter més immediat i més operativa per tal de crear «un ens o organisme d’atenció social i sanitària integrada que resultarà de la fusió dels organismes existents en matèria de planificació, compra i avaluació dels dos departaments, a partir d’un lideratge únic, en la qual s’abocaran, com a mínim, els recursos i serveis que els departaments de Salut i Benestar Social destinen a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència; i atenció a la cronicitat…».
Mentrestant, en l’àmbit de l’atenció social i sanitària integral i integrada es pot fer molta feina territorialment, sobretot en l’àmbit municipal i en ciutats com Tarragona o el Vendrell. Perquè és en aquesta dimensió municipal on es pot treballar conjuntament desenvolupant nous protocols i circuits d’atenció entre els serveis socials de l’Ajuntament i entitats que ja presten serveis de salut i socials al mateix municipi, com és la Xarxa de Santa Tecla. Aprofitem les potencialitats que ja tenim a l’espera d’aquesta llei.
En conclusió, ens ha agradat la música i és cert que aquesta pot contribuir a redreçar l’estat anímic del sector i dels professionals, ara cal veure la lletra i com es concreta la recuperació i la garantia de drets tant dels professionals com, sobretot, de tots els ciutadans i ciutadanes.