Jofre Borràs (La Selva del Camp, 1977) és un dels rars actors que va començar la casa per la teulada dins la seva professió. Es va estrenar de ben jove amb les millors companyies professionals a escala nacional i pot presumir d’haver deixat petjada a espectacles de la Fura dels Baus, el Teatre Nacional de Catalunya, a Dagoll Dagom o el Terrat, entre altres, d’haver interpretat personatges a sèries de televisió de màxima audiència i d’haver participat en projectes cinematogràfics de directors com Bigas Luna. Tot i així, centra la seva essència artística més íntima en projectes de caràcter personal com Mali Vanili o l’inigualable espectacle de la paternitat.
Ets torrenc?
No, sóc selvatà, de la Selva del Camp. Allà vaig viure 13 anys i després ja vaig anar cap a Torredembarra.
Jo et recordo abans que res com a músic del grup Cagant melodies, però ja havies tocat en altres grups, oi?
En realitat eren el mateix grup però amb diferents noms, Fumes net, Ni folla, Cagant melodies… Érem sempre els mateixos que anàvem entrant i sortint.
Teatralment tinc dos records molt antics on jo et vaig conèixer, un a Nèmesis, el germen de l’actual Tarraco Viva i un altre a l’obra ‘Happy End’, de Bertol Brecht, dirigida per Ramon Simó. Parlem de mitjan anys 90.
Sí. De la pedrera d’aquella obra també van sortir altres exponents del teatre actual, com ara l’Agnès Busquets del Polònia; Lluís Graells, director artístic del COS, o Jaume Villalba, professor de Commedia dell’Arte a Munich. En un dels bolos d’aquest espectacle em va tocar memoritzar en mitja hora el paper d’un dels actors principals que es va posar malalt. Vaig sortir amb el convenciment que seria un fracàs estrepitós però amb la tranquil·litat de saber que, fes el que fes, hauria salvat el bolo. Durant l’actuació anava utilitzant la meva intuïció escènica per no entorpir gaire la resta d’actors, textualment i espaialment, i la veritat és que ens en vam sortir sorprenentment bé. A partir d’allà el Ramon Simó em va proposar anar a fer un curs amb la Fura dels Baus. Va ser una experiència que em va agafar de molt jovenet. Vaig estar dos mesos a la Fira de Teatre de Tàrrega vivint amb un equip internacional d’actors. Era l’època premòbil i quan després d’un mes vaig trucar a casa l’esbroncada va ser monumental, però com que m’estaven passant tantes coses i vaig ser molt sincer, els meus pares no es van acabar enfadant gaire.
És que tu sempre has sigut molt despistat, molt al teu món i amb molta «patxorra», no?
Sí, sí, malauradament això continua així. No és un exemple a seguir, però també és veritat que un cert punt de bogeria s’ha de preservar per mantenir la màgia de la professió. Una vegada em vaig quedar adormit abans d’un bolo de Cacao, de Dagoll Dagom. Estava fent una de les meves migdiades bèsties i em van trucar 5 minuts abans que comencés l’espectacle amb pànic total. Afortunadament, aleshores vivia a l’avinguda Sant Pau, al costat del teatre Victòria on actuàvem, i vaig arribar “in extremis”. Mentre començava la funció em vaig vestir i vaig arrencar la cançó amb veu de clapat, estil Joe Cocker.
Però abans d’actuar amb Dagoll Dagom ja vas tenir experiència al teatre professional.
La meva primera obra professional va ser La Bernadeta, damunt d’un escenari real d’autos de xoc, amb el Teatre Nacional de Catalunya i amb un equip d’actors de pel·lícula: Pau Miró, David Olivares, Bernat Quintana, Carlota Olcina, etc. Un espectacle molt físic, molt coreogràfic, amb un treball esplèndid de la Magda Puyo. Quan comences tan amunt després sembla tot com més apaïsat. No és aconsellable començar la casa per la teulada. Després ja va arribar Cacao de Dagoll Dagom, amb una companyia mig cubana. Amb ells vam fer l’última gran gira de Dagoll Dagom, un espectacle d’estar-hi involucrat gairebé 2 anys. Ara ja no es fan aquestes coses. Va ser la meva mili teatral i vaig picar molta pedra, va ser molt esgotador…i divertit!
Has combinat papers televisius amb projectes molt personals, i musicals, perquè la música no t’ha abandonat mai.
Sí. Mentre feia El cor de la ciutat a TV3 vaig muntar Layout, una banda de rock trilingüe amb temes de producció pròpia. Va ser un treball molt interessant però no va reeixir. Poc després d’acabar l’any i mig de temporada a la tele vaig tornar al teatre amb El Llibertí, dirigida per Joan Lluís Bozzo. Va ser un passatge suau, sense combinar feines de manera estressant a l’agenda, afortunadament, perquè sóc molt despistat per organitzar-me. Quan penso en aquests actors que s’han d’aixecar al matí per gravar a la tele, després assajar al vespre pels bolos de la nit i torna a començar, m’esgarrifo. A mi m’agrada gaudir i pair pausadament els projectes en què participo. Reservar-me el meu temps, sobretot ara que tinc un fill.
Vaig estar involucrat també en un projecte del bon amic Edu Soto, que em va enredar per participar amb ell a l’espectacle Sotinho, produït pel Terrat, i fruit d’un viatge que va fer al Brasil. Amb l’Edu Soto ens vam conèixer a l’època d’ingrés a l’institut del teatre. Jo vaig poder ingressar-hi però ell es va quedar fora, tot i que des de ben aviat vaig tenir clars els seus dots per a la comèdia, com va demostrar posteriorment amb el seu famós personatge del Neng de Castefa a Antena 3.
Si haguessis de fer un balanç i analitzar quin percentatge de músic i d’actor tens al teu ADN artístic, quines serien les proporcions?
Ara mateix, la part en la qual confio més és la meva part creativa. Sigui musicalment o teatralment, el que em dóna més satisfacció és la producció creativa: aquella cançó que estàs component, aquest guió que estàs escrivint, aquest duet que tens al cap, mirar d’estudiar els meus projectes perquè funcionin… És en aquestes tasques on em puc sentir més únic. Musicalment no sóc un fora de sèrie, interpretativament no sóc Laurence Olivier…
No siguis modest, que no ha sigut gratuït que saltis d’un projecte a l’altre des de ben jove!
Però és veritat, en canvi a escala d’idees és on trobo més plenitud. Ara mateix, amb Mali Vanili tenim tants projectes que no ens els acabem! Si pogués arribar a tenir una petita productora on poguéssim engegar idees cada dia, això seria el súmmum.
O sigui que a l’ADN del Jofre Borràs predomina indefectiblement «la creació». Parlant de Mali Vanili…
Vaig conèixer el Mali (Miquel Malirach) fent Cop de Rock (Dagoll Dagom). Dins del camerino hi havia una guitarra i en els temps morts, entre bambolines, tocàvem. La cosa va començar a prendre forma divertida, la penya es partia de riure i va sorgir de forma totalment natural, sense artificis, que és l’esperit del duet. Ens vam posar a la feina proposant idees, diàlegs, i tot plegat es va anant polint d’espectacle en espectacle. Molts gags sorgeixen de la improvisació i la interacció amb el públic. Expliquem els nostres fracassos amb molt de ritme i jocs de paraules. Les perruques formen part dels personatges des del principi, tenen molta solera i procedeixen de La nit de Sant Joan de Dagoll Dagom. Les vam «robar» amb el consentiment del Miquel Periel.
A banda dels Mali Vanili actualment tens entre mans altres projectes o perspectives de futur?
Tinc un amic que m’està insistint molt per fer un espectacle que es diu Generació de merda, molt divertit i que ens encantaria fer al teatre Poliorama. Mali i jo estem en contemporània a l’espectacle El Patufet: el musical, fent de dolents a partir del 24 de febrer, i ja estem gestant una sèrie web i un segon espectacle dels Mali Vanili.
Recentment m’ha caigut un projecte molt engrescador, L’avar de Molière, amb el Joan Pera. La productora m’havia posat al càsting però resulta que al director no li vaig fer el pes. Coses que passen al món de l’espectacle. Quan sembla que tot està encarrilat és quan més et pots quedar en pilotes. En aquest món es conviu amb una permanent sensació de «fatalitat», i és així com funciona. És dur el món del teatre, sempre has d’estar molt viu, despert, amb moltes idees i capacitat d’adaptació, i tot i així l’última paraula sempre la té la producció i la direcció. Els actors perdem la feina cada any un parell o tres de cops.
De quina manera t’ha modificat personalment i laboralment el fet de ser pare?
El tema del nen et fa connectar amb la vida d’una manera sense precedents, que és la millor manera de connectar amb la professió! M’ha donat un punt de sentit de la responsabilitat que no m’ha anat gens malament. Els horaris canvien molt i he de reconèixer que això pot dificultar aspectes pràctics a la feina. Fer funció a les nits i portar el nen a la guarderia a les 9 del matí és complicat. El cansament es nota, però a la vegada el nen és una font inesgotable d’emocions a flor de pell. Redescobreixes la vida mitjançant els seus ulls, et torna la capacitat de sorprendre’t i fascinar-te pel món, i això repercuteix també positivament en la teva vida professional.
Segurament fins i tot t’ha donat més registres com a actor?
Amb el meu fill, fins i tot fem escenes… Que no em surti artista com jo o la meva dona per favor!!! Quan estic fent text em passa la lletra amb 3 anyets! Jugo molt amb ell, i jugar és la base de la interpretació.
