Jesús Monllaó Plana (Tarragona, 1967), director de cinema, és un dels exponents més grans del talent tarragoní. Ara fa un parell d’anys va estrenar el seu primer llargmetratge (‘Fill de Caín’), rodat principalment a les nostres comarques i amb el qual va tenir l’oportunitat de viatjar per tot el món participant en festivals de cinema de prestigi i d’àmbit internacional. Parlem amb ell de les experiències viscudes –no totes positives– i dels seus projectes de futur darrere l’objectiu.
Quan va començar a interessar-te el cinema?
El cinema sempre m’ha interessat com a eina per narrar. Recordo amb especial intensitat els primers anys de la dècada dels 70; el calfred de les rajoles fredes sota els genolls rere la porta del menjador, des d’on guaitava les pel·lícules prohibides pels «dos rombos» i el «dolby surroncs», els roncs de la resta de la família al sofà de casa. El blanc i negre obligatori i el núvol estàtic dels cigars del meu avi també hi contribuïen amb una boira màgica que em va atrapar des de petit.
Ser director de cinema és una professió o un art?
Una professió, sens dubte. La part d’art s’ha d’esmicolar en bocins molt petits i repartir-la amb la resta dels tècnics. És el que més m’agrada del cinema, l’experiència conjunta de crear plegats, confiar en equips heterogenis i comprovar que quan les idees estan clares i tothom rema a favor, els miracles succeeixen i cada pel·lícula esdevé un petit prodigi. Si el director ha de tenir algun «art» és el talent de saber escollir el talent adequat per cada projecte.
Què és més difícil, aconseguir un bon guió o el finançament necessari per convertir-lo en una bona pel·lícula?
Un bon guió, sens dubte. És molt difícil aconseguir mantenir l’atenció de l’espectador durant noranta o més minuts. Això no vol dir que finançar un projecte sigui fàcil, però personalment prefereixo afrontar la incertesa financera que la creativa, em fa patir menys.
Quan algú et pregunta: en què treballes? Tu què li contestes?
Depèn de les ganes de conversa que tingui. Quan dic que sóc director de cine, el personal mostra una natural curiositat davant una professió no convencional. Si no estic per massa romanços, invoco qualsevol de les vocacions que he exercit en vides anteriors: tècnicament no estic mentint, no?
Amb quina de les teves pel·lícules t’has sentit més satisfet…. i per què?
Tinc un amor especial per un documental que vam fer el 2006 i que es diu l’Efecte Kuleshov, perquè el vam rodar gairebé sense mitjans, però amb una muntanya d’il·lusió i molt d’amor. És un gemec inútil contra la desaparició de les sales de cinema tradicional, un homenatge a una manera de gaudir del cinema, la catarsi col·lectiva de la sala fosca. I dic inútil perquè si el 2006 el fenomen esdevenia imparable, el 2016 ja forma part del passat. El vam rodar a Súria, on vam narrar la crònica de la demolició d’un cine emblemàtic –el Califòrnia– i amb ell, la desaparició de cinquanta anys de memòria col·lectiva. Va ser una experiència horrorosament enriquidora.
Quin record tens de ‘La mirada obliqua’?
El meu primer treball, el curt de final de carrera. No en teníem ni idea, de fer cine. Literalment. Ho vaig donar tot, absolutament, sense filtres de cap mena… Mirant enrere, al final del trajecte no em quedava ni una engruna d’energia. El que va succeir després va ser un periple desigual i meravellós que em va fer tastar la notorietat i la infàmia a parts iguals. Vaig tenir sort d’iniciar la meva carrera amb una feina demolidora. Em va ensenyar molt. Ara sé que el vam aconseguir acabar perquè no teníem ni idea que era impossible. Estàvem com una cabra.
Fas de cas de les crítiques?
De les bones o les dolentes? Les crítiques professionals procuro no llegir-les. Ni unes, ni altres. Per salut mental. Pel que fa a les «presencials», agraeixo la gent amable a qui no agrada la meva feina, però m’estalviaria el comentari. Total, la pel·lícula ja està acabada i no hi ha res a fer. Espero que almenys es valori l’esforç i l’honestedat en l’intent d’entretenir. I que disculpin les molèsties. Quant a les bones… doncs gràcies!
El teu primer llargmetratge (‘Fill de Caín’) ha anat com esperaves?
Tenint en compte que el 2013 va ser el pitjor any de la història del cinema espanyol quant a recaptació –tot i que vam ser la primera pel·lícula en català i la novena espanyola amb més recaptació de l’any– i que ens van excloure dels Premis Goya d’una manera cruel i prepotent, impedint una publicitat necessària per a tot cinema independent, sí. Vaig viatjar per tot el món convidat per festivals d’arreu durant dos anys, vaig interactuar amb audiències molt heterogènies i em vaig sentir part d’una professió que admiro.
A un actor com José Coronado el convenç el guió o el director?
Crec que el guió va ser l’esquer necessari i la química entre ell i jo, la cirereta del pastís. Per ser justos, cal no oblidar l’habilitat negociadora de la productora. Els diners sempre són un element indefugible quan parlem de fama i gran pantalla, i l’elegància en la negociació no és un art que domini tothom.
Tens algun projecte entre mans que ens puguis mig avançar?
Per descomptat. La novel·la negra de John Katzenbach, The Analyst, de la qual ja tenim acabada l’adaptació i que està en fase de finançament. Crec que tenim un guió potent i, com he dit més amunt, aixecar finançament sempre és difícil però em sembla menys dolorós que la possibilitat del bloqueig creatiu. Si tot va bé, a final de 2016 la rodarem. En tinc unes ganes…
Jo escric un article i en aquell moment em sembla collonut. Però, quan el llegeixo al cap d’uns mesos, penso: això ho hauria d’haver fet diferent. Et passa a tu el mateix amb les teves obres?
No em permeto que passi. Fa pupa. Cada obra es crea en un moment professional i personal determinat, i seria molt injust fer autocrítica sense tenir això en compte. Jo no ho faig mai. De fet, gaudeixo els «errors», són un recordatori de què «era» jo en contraposició amb el que «sóc» ara. Rubriquen la meva evolució i el desig de millorar. El dia que deixi de sentir la urgència de la revisió i la millora, gat!, però no deixo que em torturi.
Tarragona és un bon emplaçament per fer cinema?
El potencial de Tarragona quant a decorats i clima és indiscutible. Hi ha un lloc al món que s’hi assembla i allí uns paios molt llestos van crear una de les indústries més potents del món: es diu Hollywood. Però això no és suficient. S’han de crear les condicions perquè les indústries fructifiquin, i jo no sento mai ningú amb pes a la ciutat parlar d’indústria cultural. Per ser justos, ni a la ciutat, ni a la Generalitat ni a l’estat. No se la creuen. I mentrestant, a França, la cultura és el 3,2 % de PIB, set vegades més que la indústria automobilística. Ells tenen cultura, nosaltres fàbriques de cotxes. Res a dir: és el model econòmic que hem escollit.
Parlant pròpiament de casa, he arribat a la conclusió que els tarragonins –amb algunes excepcions– som de volada curta, com les perdius. Fill de Caín va ser un intent honest i agosarat de demostrar que els pelacanyes, quan ens ho proposem, la podem fer ben grossa, però l’absoluta manca de planificació cultural més enllà de les muralles va fer que l’intent s’ofegués en una bassa d’oli –ningú tenia ni idea de com fer un seguiment i el que fa més llàstima, ningú va preguntar com aprofitar millor l’embranzida a favor de la ciutat. Moltes iniciatives audiovisuals posteriors d’altres creadors, a pesar de tenir el precedent positiu de la meva pel·lícula, han topat amb l’absoluta incomprensió d’una administració local que no té línies mestres definides i que està massa preocupada en captar vot i poc en connectar Tarragona amb el món. I mentrestant, jo «venent» Tarragona i Mediterrani a Chicago, a Moscou, a Bombai i a Montreal. Sol com un mussol.
Quan vas a un lloc nou de viatge, te’l mires amb ulls de director de cinema? Veus possibles «plans» per tot arreu?
Que va! Jo em poso la gorra de «dire» quan em paguen una nòmina. Conec companys incapaços de desconnectar. Pobrets. Jo agraeixo el fet de poder veure les pel·lícules sense estar tota l’estona analitzant els aspectes tècnics: em sembla horrible no ser capaç de gaudir amb ulls «innocents» del treball dels altres. Quan vaig de vacances em fixo més en la gent que en les coses. Faig poques fotos, no vull recordar l’experiència des de l’objectiu, ho vull viure tot de primera mà. La meva vida no és una pel·lícula ni un àlbum de fotos.
Les noves tecnologies, com ara els telèfons intel·ligents, les Go-Pro i altres, perverteixen l’art del cinema?
Ans el contrari. La democratització tecnològica ha desmitificat el procés narratiu fílmic. Les històries i els seus creadors són més heterogenis que mai, i això amplia els punts de vista, les possibilitats d’experimentació i la diversitat de temàtiques. Aquesta democratització en la narració fílmica ha creat –com a contrapartida– una allau visual inabastable del qual costa protegir-se i discernir-ne el talent. Però mira, ha apropat la possibilitat de narrar a molta gent com jo, que en altres circumstàncies no haurien tingut ni una oportunitat d’alçar la veu, ja que els condicionants econòmics del moment anterior, el d’exclusivitat tecnològica, feia impossible per molta gent accedir als mitjans de producció. Avui en dia es pot accedir amb relativa facilitat a la creació de contingut i a la seva exhibició massiva; una altra cosa és la rendibilitat. Com monetitzar les produccions són figues d’un altre paner.
Què fa el Jesús Monllaó quan no està de rodatge?
Viure. Per posar un exemple, el projecte Fill de Caín va suposar cinc anys complerts de la meva vida, i el rodatge va durar només sis setmanes. Com deia el Schuster, «no hase falta desir nada más».
