En aquests moments històrics, els escenaris en la política catalana i espanyola són complexos i estan oberts. Transició 2.0 perquè res no canviï o ruptura del règim per decidir-ho tot. Context incert on els casos de corrupció de CDC, PP i PSOE estan a l’ordre del dia i on la situació de crisi, precarietat i desigualtats continua en augment.
Una relativa calma s’ha instal·lat a Catalunya després de l’agònic acord d’investidura i la configuració del nou govern on Artur Mas ha cedit el tro. Relativa perquè ja s’han fet paleses les primeres discrepàncies entre els socis de legislatura referents a la no-unilateralitat, la no-desobediència i la relativització del període de 18 mesos així com els reajustaments per a les primeres votacions parlamentàries per no escenificar ruptures i la crida de Puigdemont al Govern d’allargar la mà a l’oposició per assolir acords. Un govern que ha de començar a desenvolupar el seu full de ruta, que ja té recorregudes pel govern del PP en funcions la conselleria d’Exteriors i la comissió del procés constituent al Tribunal Constitucional i que ha d’aprovar o prorrogar els pressupostos. El xoc de trens entre els governs català i espanyol continua i l’estabilitat del Procés està en mans de l’entesa entre Junts pel Sí i la CUP. Una nova temporada amb nous personatges, trames surrealistes i girs inesperats ha començat.
Un govern català que amb els resultats del 27-S no està legitimat per proclamar la República Catalana independent però sí per obrir el procés constituent per definir quina Catalunya volem. Un 
procés constituent que ha de ser popular i participatiu, on Catalunya Sí Que Es Pot està disposada a sumar-se, i que hauria de culminar amb un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Escenari del dret a decidir i de la justícia social on es troba la majoria de la població catalana i a partir del qual Barcelona En Comú vol impulsar un nou espai polític de confluència. Proposta embrionària que té temps per articular una plataforma ciutadana àmplia que sumi els esforços i èxits de les darreres eleccions municipals i estatals per construir una alternativa de país, sobiranista i socialment justa.
Mentrestant les postures enrocades, la tensió i el desgovern que hi havia a Catalunya s’han traslladat més enllà de l’Ebre. L’articulació a l’Estat d’una majoria parlamentària suficient per conformar un nou executiu té moltes dificultats i diferents possibilitats. Amb aquesta situació la governabilitat continua sent incerta i la impossibilitat d’obtenir els suports necessaris en la primera ronda de contactes va fer que Rajoy declinés l’oferiment del monarca. Un mes després de les eleccions del 20D, Rajoy i el seu govern segueixen en funcions i les possibilitats de Sánchez són escasses si no s’obre al debat territorial, debat del qual la majoria dels seus barons no volen sentir a parlar (començant per Susana Diaz).
Amb la conformació de la Mesa del Congrés i la posterior constitució dels grups parlamentaris van arribar les primeres discrepàncies on els anomenats «els tres del Búnquer» (PP, PSOE i C’s) van posar impediments al grup d’ERC i volien deixar sense veu pròpia a En Comú Podem –candidatura més votada a Catalunya– que finalment va optar per integrar-se al grup confederal i plurinacional de Podemos i les confluències. Pocs dies més tard, la proposta de Podemos al PSOE i a IU d’un govern d’esquerres ha fet trontollar novament la política espanyola. El repte llançat per Iglesias evidencia les contradiccions internes dels socialistes posant-los davant del dilema: PP o canvi. Repte, però, perillós ja que no ha de servir per rebaixar programa ni per salvar a un dels puntals del bipartidisme. No obstant això, en el joc de trons que s’ha convertit la política espanyola hi ha també disputes internes entre els partits dels aspirants i altres forces ocultes juguen un paper rellevant. La vella guàrdia del PSOE aposta per un govern del PP en minoria i dins dels populars comencen a sentir-se veus instant a un possible relleu de Rajoy, el qual ha posat tota la maquinària popular en marxa per pressionar el líder dels socialistes a acceptar un acord. Alhora C’s insta el PP a obrir negociacions per trobar fórmules perquè la legislatura comenci a caminar i sigui possible la governabilitat. I, finalment els poders econòmics i financers, estatals i europeus, pressionen per un pacte estable que atorgui una suposada estabilitat per continuar aplicant reformes favorables als seus interessos. La seva aposta és la gran coalició.
Rebaixa de promeses electorals, línies vermelles, cortines de fum, renúncies, corredisses als passadissos, famílies (polítiques) enfrontades, canvi de candidats, pactes de govern o noves eleccions. La situació viscuda durant més de tres mesos a Catalunya ara es reprodueix a Espanya.
Escenaris constituents o de recentralització. Ruptura democràtica del règim del 78 o tancament per dalt de les possibilitats de canvi social. Aquests són els escenaris oberts que estan en joc a Catalunya i Espanya. La partida continua.