Segons el refranyer, el temps posa tothom al lloc que li correspon. I això és exactament el que li ha passat al ja expresident de la Generalitat, Artur Mas. No hi ha dubte que ha estat un dels nacionalistes més implicats en el procés independentista, però, malgrat tot, la Història (dels Homes i de la CUP) ha considerat que hauria de sacrificar la seva vida política. Va decidir fer un pas al costat, perquè la legislatura pre independència segueixi el seu camí. He de confessar que professo simpatia i estima personal a Mas, però també he de reconèixer que la complexitat del procés i la manera de «conduir-lo» han fomentat un desencís difícil de cicatritzar. Cap grup pro independència ha estat capaç –almenys fins ara– d’explicar els que i els perquès d’una ruptura amb Espanya. Hi ha dubtes que persisteixen. Alguns hem quedat amb la percepció que el procés havia estat el pretext perfecte per «pagar favors». Es tracta d’una afirmació generalista, exagerada i injusta, però és cert que més d’un ha tingut aquesta sensació. He dit en més d’una ocasió que Artur Mas ha estat un bon líder independentista, però un frustrat president del govern. Ha confós el Palau de la Generalitat amb la seu de Convergència. Crec que l’honorable serà molt més útil, a partir d’ara, allunyat de la presidència. Carles Puigdemont no tindrà una missió fàcil –ningú ha dit que ho fos– perquè haurà de compaginar la governació amb la creació d’estructures d’estat. Però no ens oblidem que Puigdemont és el cap de l’executiu i la seva principal incumbència és governar. El procés ha d’estar «gestionat» pels partits. El país no pot estar aturat i els ciutadans (i les seves necessitats) no poden continuar patint la inèpcia dels seus governants. L’esperit independentista no s’ha desinflat. No és cert. El problema és que els catalans tenen preocupacions més severes i conseqüentment necessiten i reclamen un govern que els empari i els faci costat. No em preocupa, però, que Puigdemont s’assessori i demani consells a Artur Mas. Tampoc em fa perdre la son que Mas vulgui exercir poder a l’ombra. Ans al contrari. Em sembla positiu que l’exalcalde gironí s’aprofiti de l’experiència de Mas, de les seves virtuts i errades. L’únic que no vull que repeteixi són les formes. Vull més transparència i més diàleg. Espero i desitjo que Puigdemont no es deixi segrestar per l’eufòria d’ERC i de la CUP. Els rellotges estan a zero i el govern i el Parlament tenen 18 mesos per fer-se notar i valorar. El temps corre i en un tancar i obrir d’ulls tot s’esfuma. Per tant, cal que les estratègies partidàries siguin eficaces i les decisions governamentals eficients. Cas contrari, Catalunya i el seu futur estaran abocats a un fracàs de conseqüències imprevisibles. El secret demana que els catalans s’impliquin més activament i que no facin exclusivament de «nens del cor».
