El Mas del Polònia se’n va. I l’autèntic també. Tots dos ens deixen un missatge semblant: sigueu feliços, encara que sigui sense mi. Amb il·lusió! Que no ens falti el bon humor, diu l’imitador. El de veritat hi afegeix notes d’humor. Ho necessitarem? Segur que sí: il·lusió, bon humor, paciència, generositat i confiança.
Això nostre ha estat un bateig de foc que ha durat tres mesos. Gairebé ens cremem tots. Si ens ho diuen abans, no ens ho creiem pas. Abans del 27-S, alguns tenien por de l’enemic exterior i aquí dins hi ha hagut una guerra civil entre dos bàndols que… volien el mateix? Només en part. Una cosa és la pàtria i l’altra la ideologia. La ideologia de la CUP es troba als antípodes de la de JuntsxSí. I mira que es van fer maniobres d’atansament!, però mai no van ser suficients perquè en realitat el que més molestava la CUP era Mas. No pas a tota la CUP, com a molt, com a molt, a la meitat; diuen les males llengües que el sector anti-Mas era menys de la meitat dels afiliats. Tot va ser fer el pas al costat de Mas i es van relaxar tant que van acceptar-ho tot. Sense assemblees! Quin contrasentit, no? En el partit antipartit que tot ho resol assembleàriament van i prenen la decisió vuit persones, que jo sàpiga! Es van enrocar amb Mas, vet-ho aquí! I amb Mas fora, tot funcionarà bé, n’estaven convençuts. Per això va dir el Benet Salellas, com si parlés un ignorant – i perdoni, senyor Salellas, ja sé que vostè no ho és, però amb aquesta frase ho sembla – «Hem llençat Mas a la paperera de la Història». Jo sí que llenço la frase a la paperera de la Història i que no se’n parli mai més. I és perquè avui em sento generosa, que si no m’agradaria preguntar-li al Benet si sap què és la Història, si sap què és una paperera i si sap qui és en Mas.
Així, finalment, després de tres mesos de lluitar per la investidura, l’expresident Mas va veure com se l’enduia un altre; designat per ell, això sí, però no crec que l’acte fluís suaument dins del seu cor. El meu va estar encongit tota l’estona en observar-lo i només es va eixamplar una mica quan vaig veure que, malgrat tot, mantenia el sentit de l’humor i les ganes de fer broma. Encara que sigui una frase molt sentida darrerament: gràcies, president, per tanta generositat! Ja sé qui hi ha qui pensa que no ho ha fet per generositat, però no és el meu cas.
Bé, el pas al costat de Mas ha estat un gran pas endavant pel procés. Ningú no apostava ja per un procés moribund, però hi ha hagut una revifalla i no serà la revifalla de la mort perquè amb la investidura del nou president i la formació de govern ens han injectat una bossa del millor plasma: el de la il·lusió. Només cal veure les cares de tots els membres del govern i de tots els diputats que, per damunt de tot, volen la independència. Les ganes de posar-se a treballar se’ls veuen a la cara i tots sabem que la feina ben feta és la millor eina per convèncer els insegurs.
El comptador és a zero. Oblidem la malaltia que semblava terminal i passem a l’acció, en bona forma, una forma òptima, perquè què pot esperonar-nos més que l’al·licient de fer un nou país, un país millor?