L’embolic és dantesc i de conseqüències polítiques i socials imprevisibles. Ningú és capaç de predir què passarà a Catalunya al llarg d’aquests 18 mesos. La marxa de Mas, imposada per la CUP-CC, va resultar una gerra d’aigua freda. Una maledicció per al procés sobiranista. També ha resultat inesperada la tria de Puigdemont com a substitut d’Artur Mas. No sortia en les travesses. Encara estem paint el sotrac. Ara per ara, no hi ha cap analista que sigui capaç de preveure, amb seguretat, què passarà en el tauler d’escacs de la política catalana. Ni els seus protagonistes ho tenen clar. Només sabem que la majoria parlamentària sustentada per la CUP és fartura per avui i gana per demà. Enalteixo la resistència de la CUP a les pressions i la seva tossuderia en el vet a Mas, però no confio gens en l’ala més heavy de la formació anticapitalista. Junts pel Sí està segrestada per la CUP i pot esdevenir un titella a les seves mans. Seran 18 mesos difícils. Què passarà a l’hora d’aprovar els pressupostos? Què faran els uns i els altres quan es torni a parlar de les (necessàries) retallades? El pacte d’investidura només obliga els cupaires a votar favorablement en qüestions relacionades amb la independència. De retallades i gestió governamental res de res. O sigui, aviat la parelleta s’enfadarà i trencarà peres. L’ombra de Mas esdevindrà una fantasma en la relació del quintet (CDC, ERC, Òmnium, ANC i CUP) independentista. Junts pel Sí no perdonarà mai que els antisistema hagi llençat Artur Mas a la paperera política. La seva resurrecció serà sonada i farà molt de mal. Mas ha sabut sempre ressorgir de les cendres, com si es tractés d’una au fènix. La vida presidencial de Puigdemont tampoc serà fàcil. A banda de la maquinària de l’estat, el nou president haurà de ser curós a l’hora de triar el seu equip i de prendre decisions, sobretot les relacionades amb la secessió de Catalunya. El seu mandat de 18 mesos hauria de servir per convèncer els catalans unionistes de la necessitat de resoldre el conflicte Espanya-Catalunya. No serà fàcil, és obvi i ell n’és conscient. I ell més difícil i complex serà aconseguir que els independentistes es mantinguin units, perquè si no el viatge cap a Ítaca serà impossible.
