Aquesta setmana, estimats lectors, vull fer-vos un regal, donant-vos –i donant-me-– un descans polític. Ni independència, ni govern espanyol, ni terrorisme. Tres temes que no ens deixen viure ni gairebé respirar.
Agafo aire per parlar-vos d’una pel·lícula a la qual la crítica ha deixat per terra i que, malgrat tot, ha tingut una recaptació molt potent en només deu dies a les cartelleres. Com que darrerament no coincideixo amb els crítics i tenia ganes de riure, em va semblar una bona opció anar a veure Ocho apellidos catalanes, la segona part de Ocho apellidos vascos.
Reconec que no té l’impacte de la primera, però només perquè és la segona. Tothom a la sala, jo també, vam riure pràcticament durant tota la pel·lícula i al cinema el riure no s’imposta –només faltaria!– , acostuma a ser espontani.
Vaig trobar que la mirada irònica i distant del director, Emilio Martínez Lázaro, era un punt molt positiu perquè no deixava pedra sobre pedra de cap dels caràcters que hi ha a Espanya. Ni bascos, ni andalusos, ni catalans, independentistes o no, ni extremenys, ni gallecs, ni la Guàrdia Civil, ni salvadors d’Espanya. Ningú no se salva de ser representat tal com el veuen des de fora, ressaltant sobretot tòpics i defectes.
Després, misserejant per les webs que parlen de la pel·lícula a la recerca de xifres de venda d’entrades, m’he trobat un panorama desolador. Els espanyols i catalans espanyolistes, en blogs i comentaris, aprofiten l’ocasió per posar els independentistes a parir i dir com més disbarats millor sobre ells i sobre Catalunya. De la pel·lícula en parlen poc, qualsevol ocasió és bona per malparlar de nosaltres. Em pregunto per què ens estimen tant i la resposta, en la meva opinió, és fàcil: sempre hem estat diferents, que no vol dir ni millors ni superiors, i a més a més, ara volem marxar. Xstttt… Ja callo.
Tampoc estic gaire contenta amb les raons de la crítica d’aquí per deixar tan malament la pel·lícula. Diuen que s’han agafat a uns quants tòpics que no ens representen: castells, independència, garrepes… i a uns altres temes que no ho són tant, però que tampoc no els han agradat: els catalans som, o volem ser, moderns i intel·lectuals –concretament hipsters, hum!, interessant!– i a més, tenim un concepte no gaire bo dels espanyols. Amb els vuit cognoms que s’inventa el protagonista per fer-se passar per català, el guionista s’hi ha ben recreat: Serrat, Codorniu, Cavallé, Guardiola… i Messi!, però no pas més que en els vuit cognoms bascos.
Un consell des d’aquí als crítics: és molt sa riure’s d’un mateix, i els catalans, d’això en sabem. No ho espatllem ara amb susceptibilitats ferides i gaudim de la pel·lícula. El millor de veure’ns des d’una altra perspectiva és que sempre ho podem aprofitar per millorar, si creiem que la imatge no ens afavoreix, i més si, després de tot el que normalment ens diuen amb injúries, a la pel·lícula ens ho expliquen d’una manera tan pacífica i divertida.