Tito Figueras pertany a una saga de comerciants que regenten establiments tan coneguts a la ciutat Casa Figueras o Minimum, tot i que ell durant pocs anys va exercir la tasca que per tradició li corresponia darrere els taulells. Per contra, la pintura i l’art en general han centrat la seva vida personal i professional i li han forjat una personalitat ben pròpia que el fa parlar sense embuts de gairebé tot. Dins del caos ordenat que és el seu estudi situat la Part Alta, Tito Figueras fa un repàs a la seva trajectòria artística, que gairebé és la seva trajectòria vital, i ens explica episodis, anècdotes, experiències i sentiments que, per bé o per mal, sempre tenen com a teló de fons la ciutat de Tarragona, amb la qual manté una relació ben especial.
Ets de Tarragona de tota la vida?
Sí, jo vaig néixer aquí i podríem dir que sóc com el protagonista de l’Auca del Senyor Esteve, el tercer fill de sis d’una família de comerciants de tota la vida. Ja de ben petit era una mica estrany i, tot i que sabia que acabaria a la botiga, vaig anar retardant la cosa. Em vaig casar, vaig estar un temps al comerç… però al final em vaig dedicar a la pintura. També m’hauria agradat molt dedicar-me a escriure guions i a la producció de cinema, de fet, mentre estudiava Dret a Barcelona, estava més a la Filmoteca que a la Facultat…
Aleshores vostè és advocat?
No, no vaig acabar… també vaig començar Belles Arts però tampoc no vaig acabar. Penso que el títol no és important… Però gràcies a això vaig viure una època molt interessant a la Barcelona del «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» i vaig coincidir amb professors de Dret de la transició molt reconeguts. També recordo molt la meva època a Madrid mentre feia el servei militar…
Expliqui, expliqui…
Jo era boina verde i tenia molta llibertat per anar amunt i avall. Estava molt a prop de la Moncloa, al centre mateix de Madrid, i m’agradava admirar tot allò que estava relacionat amb l’art. Abans no ho he dit, però el meu pare, em va preparar el paladar en termes d’art, del qual era un gran aficionat en un sentit ampli. D’aquí que pensi que el món creatiu és un refugi per a les persones que els agrada tenir criteri propi. Sempre m’ha fascinat la disciplina creativa, que es pot aplicar en tots els àmbits, també l’empresarial.
Doncs vostè hauria pogut ser empresarial…
Sí, però com li he dit, era com el fill de l’Auca del Senyor Esteve, que al final fa el que vol malgrat que el seu pare li demana que segueixi al negoci familiar. Però penso que si per alguna circumstància m’hauria hagut de fer càrrec de les botigues familiars, les hauria canviat de dalt a baix i ara estarien organitzades d’una altra manera. Sempre he pensat que les coses sempre es poden canviar, que no tot està escrit. En aquest sentit, per exemple, m’entenc millor amb la gent de Reus que amb la de Tarragona, i més amb els capellans que amb els polítics. Avui hi ha pocs polítics que tinguin la capacitat de donar confiança a la gent mentre que als capellans tant els fa que siguis d’una manera o d’una altra, si ets bo en allò que fas et valoren.
Viu exclusivament de la pintura?
Tinc la sort de tenir un patrimoni familiar que em dóna per poder invertir. Dins del món creatiu, o ets molt bo o ho tens difícil viure… A més aquí som molt poc versàtils en les nostres professions…
També fa classes?
En vaig fer durant un temps però ho vaig deixar, no tinc gaire paciència… prefereixo fer cursos. Molta gent venia a les classes a passar l’estona i amb la meva edat les estones comencen a ser valuoses. També pinto per encàrrec.
La gent deixa de comprar art en època de crisi?
Un dia un API que conec passava per davant del meu local i em diu «Tito, com va la venda de pintures, és difícil, no?». I jo li contesto: «I com va la venda de pisos?» I es va posar a riure… En època de crisi tots estem sotmesos a la mateixa llei. També penso que qui vol vendre, ven. Més que l’economia allò que més ha afectat la venda d’art són els canvis socials. Les relacions humanes actualment són més efímeres que abans, quan la pintura i l’art en general es veien com a part del patrimoni d’una societat, fos matrimonial, civil, mercantil… era com una part de l’aixovar perquè hi havia compromís. A Espanya, la posttransició ha portat molta gent a pensar que tenen llibertats i no tenen obligacions. Molta gent em diu que si anés a l’estranger vendria més perquè allí s’accepta més el compromís. Aquí, la festa major és disbauxa, la gent arriba als 40 anys i encara s’ha de casar, es retarda l’edat de tenir fills… Els valors democràtics s’han malentès i això ha afectat la manera com volem que sigui la nostra vida: què volem al nostre pis, què volem a la nostra ment i dins del nostre projecte personal.
I com pot canviar això?
Fins que no vingui una generació que s’hagi de menjar aquesta segona postguerra de fam no produirem gent constructiva que valori l’art una referència emocional.
La creació artística és innata o és tècnica?
Molta gent no sap que és artista perquè no té tècnica i, en canvi, molta gent que té tècnica pot no transmetre res. L’important és tenir voluntat de transmetre.
I vostè què busca amb els seus quadres?
En general, vull que els meus quadres arribin a la gent. Aquí a Tarragona som uns quants pintors i cadascun tenim el nostre públic, però ja fa temps que un dels millors em va dir «Tito, tard o d’hora hauràs de marxar de Tarragona». Així que ara em presento a tots els concursos que puc perquè entenc que la meva feina és anar d’aquí cap allà buscant-me la vida. També he de dir que hi ha molt artista institucional, sobretot aquí a Catalunya, on no ens en sortim sempre dels mateixos. Estem en una època en què cal que pugi una generació més jove que canviï i digui les coses pel seu nom.
Ha parlat de Tarragona amb una certa amargor…
Home, perquè l’estimo i em sap greu… El problema de Tarragona és la societat civil i un viure social que ofega una mica. La majoria de talents de Tarragona acaben fotent el camp perquè aquí costa molt sobreviure. El problema de Tarragona és que es regeix per uns criteris administratius i el debat sempre ha fet por. Si te’n fixes, les persones que ocupen els càrrecs de les diferents institucions de la ciutat sempre són els mateixos, no hi ha regeneració. I això és el que cal per fer canviar la vida social. Tampoc no hi ha voluntat de patrocinar, ja que els polítics vénen del món administratiu no empresarial, a diferència, per exemple, de Reus. Aquí, si no ho fan les institucions, no ho fa ningú. Jo aquí a Tarragona ja he fet la meva feina i tot i que hi estic molt a gust, ara opto per sortir fora quan puc.
Els concursos són un al·licient per vostè?
Sí, ara que tinc la vida més alliberada per temes familiars, els concursos són una manera d’interactuar amb altres pintors. Això t’ajuda a millorar, ja que es crea competitivitat positiva entre nosaltres.
Quants premis ha guanyat durant la seva carrera?
He tret premis en gairebé tots els concursos de pintura a tota la província. Un dels darrers ha estat un premi que atorgava l’exèrcit de la Legión on he guanyat el primer i el segon premi. L’altre dia vaig tornar d’Almeria on em van donar el premi i on em van tractar molt bé. Una gran experiència.
