La broma

Per . Actualitzat el

«Els resultats del 27-S, tot i que són bons, ho han posat tot molt difícil. Uns quants milers de vots més a Junts pel Sí i hauria tingut majoria absoluta, sense necessitar la vènia de la CUP. Però això hauria estat bo per Catalunya? No ho sabem»

Aquesta columna és el resultat final d’unes quantes més, a quina més coent, i tothom es pot imaginar per què; tal com està l’assumpte és difícil parlar del tema relaxadament. Però després de veure Polònia, d’observar els copets a l’espatlla entre uns i altres –no els de la tele, els de veritat– i de riure els acudits que fan els nostres parlamentaris quan pugen a la trona, m’he dit que no m’he d’enfadar, que potser tot plegat és una broma, una broma de mal gust, però broma al cap i a la fi. I que no cal que els tiri malediccions als de la CUP, perquè potser un dia d’aquests la broma s’haurà acabat i tornaré a riure amb l’Antonio Baños i les seves facècies. No pas amb l’Anna Gabriel que, per la cara que fa asseguda al Parlament, no sembla estar per brocs.

Sempre m’han fet gràcia els de la CUP –puntualitzo, m’han fet somriure– potser perquè són joves, de cos i/o d’esperit, perquè em recorden aquell idealisme que tots hem tingut en alguna època de la nostra vida i perquè tiren pel dret, encara que ara mateix no ho sembli. A Polònia els pinten una mica circenses i, la veritat, aquests darrers dies he comprovat que sí que ho són una mica. Fan malabars, mouen titelles, animen els qui sempre han tocat de peus a terra a pujar al trapezi i, alguns cops, perquè facin un doble salt mortal. També els agrada fer màgia amb les cartes, demanant que s’endevini quina és la carta amagada, que quasi mai no s’encerta. Fan trampes? Nooo! És la seva ideologia i el seu programa.

Però, què hi ha de la ideologia i el programa dels altres, els dels seixanta-dos escons? Per mi, encantada que es presentin programes socials, que s’aturin privatitzacions, que es garanteixi l’habitatge, perquè, què més podem desitjar que un país amb estat propi socialment just? S’atansen posicions, diuen. Però, com molta altra gent, em pregunto si aquest atansament és mutu o bé aquí els únics que es mouen són els guanyadors reals de les eleccions del 27-S. Perquè als altres, als dels deu escons, només els sento dir: potser sí, però no, encara no! O bé: Torni dijous! O bé: Li donem un no tranquil. Pot ser que, de cop i volta, la CUP s’hagi adonat del poder que té a les mans, li vagi gran i el gestioni amb poca responsabilitat? Les oportunitats s’han d’agafar quan passen i no s’haurien de demorar més a agafar aquesta perquè, a vegades, poden sorgir altres detonants, més enllà de Catalunya i d’Espanya, que engeguin el procés a fer punyetes.

Els resultats del 27-S, tot i que són bons, ho han posat tot molt difícil. Uns quants milers de vots més per a Junts pel Sí i hauria tingut majoria absoluta sense necessitar la vènia de la CUP. Però això hauria estat bo per a Catalunya? No ho sabem. La majoria absoluta sempre ha anat acompanyada de la prepotència i, segurament, les mesures socials no haurien estat tan generoses sense la pressió de la CUP. Però, no seria millor plantejar totes les propostes de bell antuvi i mirar d’arribar a un acord, sense fer-ne un espectacle públic? Sense que Junts pel Sí hagin de fer els ninots públicament, davant de Catalunya, Espanya i el món? I encara més: fa falta una desacreditació tan desmesurada del president en funcions, quan ja tots els unionistes ho fan amb escreix? El meu pare, de vuitanta-sis anys, que no sap de política, em deia l’altre dia: Jo, si fos d’aquest pobre home i hagués d’aguantar tot això, els diria: «Me’n vaig cap a casa, aquí us quedeu». Però Mas no pot abandonar i, al meu parer, no és perquè s’aferri a la cadira, sinó perquè té, entre moltes altres coses, una responsabilitat que no pot eludir: un milió sis-centes mil persones que el van acceptar com a president dins la candidatura de Junts pel Sí. I sí, sí, encara que sembli mentida, amb corrupció de partit inclosa. Faria bé de recordar-ho la CUP, quan amb tanta insolència s’obstina a dir NO! a la seva investidura. Ho deixo aquí, que hem quedat que era una broma i ja m’estic tornant a emprenyar.