De mirar, en sabem tots, i de tafanejar, que no és exactament el mateix, també. Veure i mirar tampoc no són el mateix: veiem moltes coses, si és que tenim els ulls oberts i hi ha una il·luminació suficient, però només mirem quan fixem els ulls en un objecte concret, persona o cosa, que ens ha cridat l’atenció per un motiu determinat; i, certament, quan mirem veiem més coses i coses més interessants, que quan simplement passegem els ulls pels objectes que els hi surten a l’encontre.
És precisament la diversitat de motius que determinen l’atenció, allò que permet parlar de mirades diferents o de diverses maneres de mirar. De fet, mirem o podem mirar persones o coses per les seves característiques externes: pel seu atractiu físic, per la seva bellesa, per la singularitat, per l’espectacularitat, etc.; i mirem o podem mirar persones atretes per un signe o tret determinat exterior que ens permet endevinar i descobrir un aspecte interior.
Jesús mirava la gent que entrava a la sala del tresor del temple de Jerusalem i que, en entrar, aportava els seus òbols o ofrenes. Veia que els rics donaven molt i que una pobra dona vídua donava molt poc; però en fixar la mirada en els rics i en la pobra vídua veia molt més: veia que els rics donaven el que els sobrava i que la dona donava tot el que tenia, i, mentre elogiava la dona, retreia l’actitud dels rics.
Sempre he agraït les persones que m’han ajudar a mirar les coses i les persones. Enmig del jardí, entremig de moltíssimes flors, sovint radiants i esplèndides, algú m’ha ensenyat a descobrir i a valorar aquella flor menuda que, malgrat la seva austeritat, revela un contrast de colors inimaginable o que, en olorar-la, et regala un perfum prodigiós. I algú m’ha ensenyat a veure, sota la disfressa provocadora del gegant que balla, l’home que sua.
Una mirada d’aquesta mena ens permet fer-nos càrrec d’una realitat que no apareix a simple vista. És una mirada que, certament, està guiada per una determinada curiositat: sense curiositat, la que sigui, no hi pot haver mirada «profunda». És la mirada del savi, de l’artista, del místic. Però amb la curiositat no n’hi ha prou: cal el factor amor, perquè només l’amor fa veure les coses tal com són en la seva intimitat més profunda.
Una mirada d’aquesta mena, ¿no ens faria veure l’Església d’una altra manera?