Sincerament he de dir que jo era dels que sentia una absoluta admiració pel president Jordi Pujol i per tot allò que representava. Per la seva trajectòria professional en política i pel seu llarg lideratge en la configuració de la Catalunya moderna (i també de l’Estat espanyol), el meu imaginari personal ja l’havia ubicat entre els grans personatges històrics del país, al nivell d’altres il·lustres polítics com Rovira i Virgili, Tarradellas o fins i tot Francesc Macià. Aquesta admiració va ser la que, un dia que vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo, em va empènyer a demanar-li que em firmés un llibre seu, El Llibre Roig de Jordi Pujol, un exemplar que guardo a casa meva. Fins i tot recordo la seva dedicatòria: «A l’Òliver, pel bon tracte que m’ha dispensat». Reconec que sempre havia pensat que quan Jordi Pujol morís, Catalunya es paralitzaria de dalt a baix, que vindrien personalitats polítiques d’arreu del món (i d’Espanya) per lloar la seva figura i que milers de catalans i catalanes sortirien al carrer per acomiadar-se d’ell. En definitiva, que s’oficiaria un funeral d’Estat en tota regla. El mite, però, ha caigut abans d’hora i tot això que jo pensava que passaria no passarà.
El dia que Jordi Pujol i Soley mori, el plorarà només el seu cercle més íntim i també aquelles persones (que en deuen ser moltes) que van tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment. De ben segur que hi haurà també molts catalans i catalanes que, malgrat les circumstàncies que l’envolten a ell i a la seva família en els darrers temps, sabran reconèixer-li els mèrits acumulats durant la seva dilatada trajectòria al capdavant del país. Sí, hi haurà gent que el plorarà i, fins i tot, trobarem il·lustres que oportunament elogiaran les seves virtuts (com sempre passa quan algú marxa). Però ja no serà tal com jo (i molts altres catalans i catalanes) ho havíem imaginat. El funeral d’Estat de Jordi Pujol ja fa temps que es va celebrar. Ja no hi ha mite. I tant fa com acabi la investigació a la qual està sent sotmès tant ell com el seu cercle. Investigació que, per cert, la gran majoria de catalans i catalanes considerem que és necessària, fins allà on calgui.