Hi ha opinions per a tots els gustos i òbviament molt oposades sobre el futur de Catalunya. Una bona part de la societat catalana fa anys que surt al carrer per manifestar-se aprofitant l’onze de setembre. Aquests volen la independència o, si més no, el dret a decidir. També hi ha milions de ciutadans als quals no hem vist durant les diades i que ben bé podrien formar part d’aquesta «majoria silenciosa» a la qual apel·len els partits unionistes. També és possible que la majoria d’aquestes persones que no s’han mobilitzat no tinguin una opinió ferma sobre el tema o, simplement, tant se’ls en foti.
El pròxim 27 de setembre aquest dubte s’esclarirà. Sabrem si existeix o no aquesta «majoria silenciosa» a favor de la unitat d’Espanya o si simplement aquesta majoria el que vol és no opinar. També pot passar que part d’aquesta majoria que no ha sortit als carrers faci créixer encara més el vot independentista, ja que simplement no són molt donats a les aglomeracions que es produeixen durant els 11 de setembre.
Sigui com sigui, plebiscitàries per alguns, autonòmiques per alguns altres, el 27-S servirà per saber si els catalans i catalanes volen continuar o no amb Espanya. Una Espanya molt vinculada al partit que l’ha governat amb majoria absoluta durant aquests darrers anys i que, tot i els escàndols que l’envolten, continua cruspint-se els nous rivals polítics i els de tota la vida.
I és que el 27-S és fruit no només de l’anhel d’una part molt important de la ciutadania que fa anys que reclama no només tenir veu sinó que també vol tenir vot. Un vot negat que ara arriba de manera més o menys estrafolària però que no es pot desaprofitar.
Vulguem o no la independència de Catalunya, creguem o no que hi ha altres prioritats, el 27-S té un ingredient que difícilment es podrà tornar a cuinar en molt de temps: més de tres-cents anys després de la caiguda de Barcelona, prop d’un segle després que Lluís Companys fou empresonat per proclamar la república catalana i quaranta anys després de la mort del dictador que va tapar el cel català durant decennis, els catalans podem dir com volem que sigui la nostra relació amb l’Estat espanyol.
Una opinió que no necessàriament serà vinculant i que potser el partit que guanyi no és capaç de fer realitat el sí a la independència, però que almenys defensarà uns resultats electorals reals i legítims que es coneixeran arreu.
El 27-S és el dia en el qual Catalunya dirà al món què pensa i això és més important fins i tot que la resposta que Espanya, Europa o la comunitat internacional puguin donar. Per aquest motiu cal sortir al carrer, aprofitar l’eufòria de les festes tot just acabades i viure el dia que els catalans i catalanes decideixin aquest diumenge. Perquè no em vull imaginar d’aquí a molts anys seure amb els meus néts i haver-los d’explicar que el dia que el meu país va parlar jo vaig preferir quedar-me al sofà i deixar que altres decidissin per mi el seu futur.