El ball de xifres que ocasionen les manifestacions em desperten curiositat i arriben, fins i tot, a divertir-me. En el meu cercle d’amistats, abans de les concentracions ja solem fer travesses sobre la xifra de la policia, dels organitzadors i de la part opositora. No solem equivocar-nos gaire, sobretot perquè algú sempre acaba fent el «pena». Tal com succeeix amb les versions oficials. Independentment de si m’agrada més o menys o si estic a favor o en contra de la politització i apropiació (partidària) indeguda de la Diada de Catalunya, hem de reconèixer que els catalans han tornat a batre rècords en omplir, pacíficament, la Meridiana. La policia barcelonina la xifra en 1.400.000 persones, mentre que la representació del govern espanyol a Barcelona no passa dels 550.000 manifestants. Qui té la raó? Els proindependència estan satisfets amb els números de la Guàrdia Urbana i desacrediten la representant de Rajoy. Als contraris al procés sobiranista els passarà exactament el contrari. Sort que el poble té ulls i que hi ha mitjans (mínimament imparcials) que ens permeten treure’n conclusions. Més que parlar del ball de xifres i barallar-se per veure qui la té més gran, els polítics s’haurien d’ocupar i preocupar amb el motiu de la concentració i saber analitzar el tipus de persones que han sortit al carrer. Em sembla una manca de respecte abismal que Mariano Rajoy i el seu govern intentin restar importància a la Via Lliure i ridiculitzar les seves inquietuds. La negativa com a resposta sistemàtica i fer-se el distret no és una bona estratègia política. La solució passa, òbviament, pel diàleg i per acostar posicions. Cap país pot aguantar, massa temps, el cabreig d’un milió i mig de persones. Les fractures poden esdevenir irreversibles i de conseqüències incalculables. L’immobilisme de Rajoy i els atacs constants contra Catalunya o els seus dirigents no fan res més que agitar l’estelada i crispar, encara més, les relacions entre catalans i espanyols. Els polítics que no entenguin que cal seure i dialogar i cercar una solució convincent i satisfactòria per a ambdues bandes haurien de plegar, perquè no han entès res de res. És cert que hi ha molts dubtes i incerteses en el procés sobiranista, però s’estan quedant petites davant la incompetència i la manca de diàleg d’un govern que només es dedica a instrumentalitzar un tribunal que té tots els números per convertir-se en (in)Constitucional i fer el ridícul. Què ha de passar perquè Rajoy no es refugiï darrere del plasma i escolti les inquietuds reals del poble català?
