Qui renya qui?

Per . Actualitzat el

Els capellans som gent acostumada a renyar. Abans es deia que això de renyar era cosa dels mestres; avui penso que ja no és així. Però els capellans ho continuem fent, o així ho sembla, encara que ho fem de bona fe, és a dir, per millorar la conducta de les persones. És que no ho va fer, de bona fe, en Pere, quan, prenent a part Jesús, es posà a renyar-lo? Aquí és el deixeble qui renya el mestre, perquè li semblava un disbarat de campionat allò que Jesús els havia dit tot «instruint-los» (és a dir, tot donant una vertadera «doctrina»): que el Fill de l’home, que és ell mateix, acabaria malament.

El mestre renya també el deixeble, i és normal que sigui així. La «doctrina» de Jesús respon a la manera com Déu veu les coses; i, en canvi, Pere veu les coses com les veuen els homes. Jesús parla de prendre la creu i fins i tot de perdre la vida, i, això, els homes, quan es tracta de triomfar, no ho entenen ni ho entendran mai.

Sembla normal que sigui el mestre que renyi el deixeble, i no a l’inrevés. Però, cal renyar? Segur que els qui em llegiu no sou de l’última generació, i segurament que molt de vosaltres teniu néts i nétes. No us ha passat mai pel cap que potser convindria que algú renyés els vostres néts i nétes? No us ha passat mai pel cap que no renyar pot ser una manera de no complicar-se la vida i, en el fons, una reacció covarda?

Els catòlics de tot el món estem convidats a «celebrar» l’Any de la Misericòrdia. Haig de confessar que tenia preparat un article titulat: «Un any més?»,  una mica perquè tenia la sensació que aquesta moda, costum o mania de celebrar «anys» és una manera de programar una pastoral sense tenir en compte els problemes reals, els que afecten d’una manera molt directa i posen en perill la pertinença a l’Església.

No sé què es vol amb aquest Any de la Misericòrdia, i potser ho hauria de saber. Per això prefereixo, per ara, no parlar-ne. Però, seria un disbarat molt gran pensar que aquest «Any» respon al desig, voluntat o anhel de desenterrar el sagrament del perdó, allò «d’anar a confessar-se», i donar-li una major vigència?
Ves per on, acabo l’article també renyant. És que això de ser capellà és una cosa que no té remei.