Una de funerals

Per . Actualitzat el

Jo sóc de pagès i visc en un poble relativament petit i potser no del tot rural; hi visc com a capellà adscrit, la qual cosa em permet donar un cop de mà al rector quan m’ho demana i assistir als funerals que se celebren a la parròquia. La gent del meu poble no és allò que se’n diu gent missaire, i l’església, els diumenges, més aviat fa pena. Però quan mor una persona del poble, a l’església, hi acostuma a anar tothom, i l’església s’omple de gom a gom.

Escric tot això perquè, no fa gaire, un il·lustre columnista d’un periòdic nostrat, Miquel Berga, escrivia un article titulat «Funerals», en el qual lloava els enterraments civils perquè, al marge de si han aconseguit o no un ritual transcendent, «han aconseguit posar el difunt al centre de l’acte», és a dir, «s’hi celebra la vida viscuda»; i per això afegeix que es troba sovint dient: «el vaig conèixer al seu funeral».

Crec que l’articulista té tota la raó del món, però potser no en té tanta quan desqualifica els funerals catòlics més tradicionals, si més no, penso jo, els funerals en què havia assistit –ho diu en passat–, on «tot anava de la miraculosa aspiració a la resurrecció de la carn i, d’alguna manera, el consol per als assistents consistia a certificar que el mort assoliria una vida eterna i celestial».

Probablement, de funerals d’aquesta mena, n’hi ha; funerals, diguem-ho així, de comuni, on el celebrant ignora o sap molt poca cosa del difunt de torn i es despatxa amb un sermó que no toca de cap manera de peus a terra. Però els funerals en què jo acostumo a participar –ja no dic presidir– no són així: a part que la persona i la biografia del difunt, sense elogis que no vénen al cas, hi són ben presents, es crea un clima de solidaritat exemplar, i la referència al «cel dels benaurats», que hi ha de ser, no sona de cap manera com a música celestial. A més, penso que la cerimònia religiosa, quan es fa ben feta, no pot deixar de suscitar en l’ànim dels assistents, fins i tot dels més «allunyats», la famosa pregunta: «I si fos veritat?».