No sóc un entès del món casteller i reconec que tampoc no sóc assidu a les places. L’última vegada que vaig viure una Diada de Sant Fèlix en directe va ser ja fa anys quan un bon amic de Vilafranca em va convidar a viure una experiència única en primera persona. I la veritat és que, sense ser un fervent seguidor, reconec que una bona diada, com ara les que es viuen a la capital de l’Alt Penedès, a Valls per Santa Úrsula o al Concurs de Castells de Tarragona, és un dels majors espectacles que una persona pot presenciar actualment a tot el món. Recordo que jo, que no sabia ni el nom de les colles participants, em vaig emocionar moltíssim admirant l’esforç i l’enginy mostrat pels castellers i les castelleres de les diferents colles participants. Vaig aplaudir com un boig i, davant del so de les gralles a peu de plaça mentre s’aixecaven les magnífiques construccions, fins i tot em va caure alguna llàgrima d’emoció, reacció a un doble sentiment d’admiració i d’orgull de pertànyer a un país format per persones capaces de fer gestes de tanta dificultat. Si jo, que admiro els castells més com a turista que com a seguidor habitual, em puc arribar a emocionar d’aquesta manera, entenc perfectament l’exagerada reacció mostrada per l’alcalde de Valls, el diputat Albert Batet, quan la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar el descomunal 4de9 net, un castell que no assolien des de feia més de 100 anys. Aquests dies a les xarxes socials s’ha criticat força i s’ha fet comèdia al voltant de l’orgasme públic de Batet davant de la fita d’una de les dues colles vallenques. És el preu que com a polític ha de pagar per mostrar els seus sentiments en públic. Ell bé hauria de saber que, malauradament, el goig d’uns gairebé sempre comporta la tristor o l’enuig d’altres. L’alegria, sobretot si ets polític, millor mostrar-la en la intimitat.
