L’esplendor perduda

Per . Actualitzat el

És una realitat coneguda que tots els pobles tenen la seva etapa d’esplendor i és una realitat comprovada que el món gira; per això l’esplendor no dura per sempre i aquelles nacions, en altre temps hegemòniques, van perdent fortalesa fins a arribar al declivi. Però una cosa és el declivi i l’altra la liquidació.

Sembla que aquest segle XXI és el declivi de les grans civilitzacions  més properes a nosaltres. Mesopotàmia – l’actual Iraq –  amb set mil anys d’antiguitat, està essent destruïda per l’Estat Islàmic; Egipte, superpotència fa cinc mil anys, trontolla entre revolucions i atemptats terroristes. En aquest cas, liquidacions nues i crues, que destrueixen les seves arrels i la seva cultura. I ara li toca el torn a Grècia, que no serà el mateix, però anar minvant la moral d’un poble que ha de fer esforços perpetus per sobreviure i que està «castigat» des de fa anys, pot portar a una devastació pitjor. El llegat de Grècia té dos mil cinc-cents anys i la seva cultura és la nostra, perquè els romans la van adoptar en el seu moment d’esplendor i la van traspassar a tot l’imperi amb la romanització.

L’any 508 aC el polític Clístenes va introduir a Atenes el primer sistema democràtic del món. És a partir d’aquí, i després d’uns quants segles de guerres entre ells i amb els seus veïns, que comença el període de la Grècia clàssica, amb un floriment cultural sense precedents. La filosofia grega és la base de tota la filosofia posterior, els personatges de les seves obres de teatre són universals i les arts plàstiques d’aquesta època són estudiades, copiades i replicades arreu; també la ciència i les matemàtiques reben amb els grecs una embranzida cabdal.

Per això costa de creure i acceptar que els grecs es trobin en l’atzucac on es troben. A mi em dol veure aquesta agonia desesperada d’un poble i els seus polítics per resistir els embats de la Troica. Tsipras, Varoufakis i ara Tsakalotos, tres noms que, ben bé, podrien ser els herois d’una epopeia grega amb dos únics desenllaços possibles: o bé eternament endeutats o bé expulsats del món dels vius –dels més vius–. Una epopeia on tot el poble grec representaria les comparses, mudes, o si més no, sense vot. Passos endavant i retrocessos, referèndums per saber què volen els grecs i a continuació fer el contrari –sense altra opció possible; no dubto de la bona fe de Tsipras–, dimissions d’ansiejats líders antiausteritat i més coses que veurem abans Europa no deixi caure Grècia. Però… la deixarà caure? A risc que quan surti aquesta columna la meva opinió ja sigui paper mullat, diré que no ho crec i que Europa és la primera interessada que Grècia no caigui, que si no fos així, ja l’hauria abandonat a la seva sort fa temps.

Aquella esplendor de què parlava s’ha esvaït per a Grècia –ja fa segles que es va esvair i uns quants anys que toquen fons– però l’error no ha estat només seu. Quan Europa, més ben dit, Alemanya, deixava crèdits alegrement –o no– als pobres països pobres del sud no preveia que a part dels sucosos interessos a percebre, algun dia hauria de recuperar el capital prestat? I si ho preveien, com s’ha pogut arribar a aquest punt? En tot cas, saber de qui és l’error té una importància relativa; el que realment interessa és saber qui el paga.