El PSC de Tarragona viu una setmana crucial pel seu futur. Fins al pròxim divendres, els socialistes podran triar el seu cap de llista a les eleccions del 27-S, en el cas que Artur Mas decideixi convocar-les. Mai s’havia mediatitzat mai una pugna interna com en aquesta ocasió. No només perquè hi ha quatre candidats (la vallenca Rosa Maria Ibarra, l’exregidor Carles Castillo, el veterà Xavier Sabaté i la diputada Núria Segú) sinó perquè aquesta discussió interna marcarà un abans i un després en el partit a Tarragona. S’està parlant de la (desitjable) regeneració política, de sang fresca, d’una nova actitud. I el més morbós de la situació és que qui fou la nineta dels ulls de Sabaté ara li fa front i intenta, mitjançant unes votacions secretes, jubilar-lo, després de més de tres dècades dedicant-se a la «cosa pública». És obvi i fins i tot comprensible que Sabaté se senti traït per l’enfant terrible dels «roses» tarragonins. És comprensible i legítim que pensi que al seu benjamí l’ha pogut l’ànsia de poder –amagada darrere d’una repetida necessitat de canvi. És positiu que al PSC hi hagi debat intern i que es pugui qüestionar obertament i democràticament què s’està fent, a qui representen, quin rumb segueixen i on volen arribar realment. El problema és el de sempre: els que hi són (s’han acostumat a la bona vida i) no volen marxar i els que lluiten per entrar… Dels actuals precandidats al Parlament de Catalunya la que té menys a perdre és Rosa Maria Ibarra. Si Sabaté perd a favor de Castillo és, sens dubte, una derrota personal i es podria dir que surt (defenestrat) per la porta del darrere. I això passaria perquè l’actual diputat no ha volgut ni ha sabut marxar per la porta gran. Esperem que abans de l’acte electoral (no es pot parlar de primàries) els candidats optin per elevar el nivell del debat i no facin bugada; però si així fos, Sabaté sap molts secrets de Castillo i a la inversa. Confessions que ambdós van fer quan la seva amistat semblava infrangible. Les xarxes socials bullen. Els «recadets», els missatges subliminars, les estratègies i els cabrejos (pels diferents grups de Whatsapp) són d’allò més sucosos. Sigui com sigui al PSC Tarragona res ja no serà igual. La relació entre Castillo i el seu pare polític… tampoc. No obstant això, la ciutadania agraeix que els socialistes es despertin i decideixin, finalment, canviar la seva manera de fer i d’estar en política. Més que desitjar que guanyi el millor, espero que imperi la regeneració, que es posi fi a l’escandalosa acumulació de càrrecs i que es deixi de viure perpètuament de la política. Estarem expectants per veure què passa amb el «Castillo» de Sabaté.
