La recreació d’un món gelat que es desfà ens rep sota les ombres d’uns dels pocs pins que han sobreviscut a l’acció humana a la costa de Vila-seca. Just a tocar dels arbres metàl·lics d’Arteks Arquitectura que incomprensiblement van substituir els naturals, ja que els originals feien més ombra, eren més bells i ajudaven a la reducció del CO2; la mostra L’Àrtic es trenca ens recorda que conservar la natura és l’única manera que coneixem perquè el nostre planeta continuï sent habitable. Una contradicció, doncs, ja des d’abans de creuar l’entrada cap al Pol Nord fictici que l’Obra Social de la Caixa ha preparat amb la idea de conscienciar els turistes i vilatans que s’hi atansin durant aquest juliol.
El passat diumenge, el primer cap de setmana que l’exposició romania oberta, l’espai es quedava petit davant l’elevada afluència de visitants. Famílies, parelles i grups d’edat avançada exploraven les peculiaritats del Pol Nord entre advertències catastròfiques fonamentades en evidències científiques. Amb més o menys il·lusió, la gent del carrer, que lamentablement té un poder de decisió molt limitat i difícilment pot impedir que els governs d’arreu continuïn apostant pels combustibles fòssils, s’informava i experimentava gràcies als mòduls interactius.
Entre els centenars, potser milers, de persones que fins al 25 de juliol passaran per la mostra, podem imaginar que un jove anglosaxó que estiueja a la Costa Daurada quedarà astorat de veure, només entrar a l’exposició, un seguit d’imatges del fotògraf Andoni Canyella que, amb un fons blanc intens, mostren com és la vida a menys seixanta graus. Animals i humans preparats per a aquestes temperatures extremes i no pel fred del nord d’Europa o per la calor mediterrània. Éssers vius de pelatge impol·lut o pell colrada per les inclemències que veuen com el terra de les seves llars se’ls desfà sota els peus perquè la resta d’habitants del planeta hem decidit que preferim fer ús de combustibles fòssils que no pas d’energies renovables. Que trobem una bajanada reciclar perquè no tenim espai a casa. O que val la pena tallar un bon grapat d’arbres per posar-hi uns pins metàl·lics.
Si aquest jove imaginari avancés al següent habitacle de la mostra, descobriria l’enorme quantitat de gel que el nostre planeta ha perdut durant els darrers anys. Potser aquest turista que ens hem inventat ha sentit els polítics conservadors del seu país de l’altra banda de l’oceà Atlàntic bramant sobre la inexistència del canvi climàtic i, amb sort, s’adonarà que menteixen per diners. Perquè el petroli, el gas, el carbó i l’energia nuclear fan molt rics uns pocs.
També descobrirà que el desglaç és un peix que es mossega la cua i que s’accelera a causa de l’albedo, un concepte que té a veure amb la captació de calor de les superfícies segons el seu color i que el noi entén tocant uns plafons amb els capcirons i notant-ne les diferents temperatures.
S’adonarà que el nostre planeta ha canviat molt durant els milions d’anys que fa que gira. Que abans havia estat un món on imperava el gel i que de mica en mica va assolir aquest equilibri tan beneficiós per a l’ésser humà, l’única espècie que ha estat capaç de canviar el clima.
Un joc reptarà el noi a evitar el canvi climàtic sense perdre productivitat. Apostarà per les energies renovables, pel transport públic i, pensant en els pins metàl·lics, per la reforestació i se sentirà orgullós d’haver salvat l’Àrtic del món virtual reduint les emissions de CO2. Satisfet, gaudirà de la resta de fotografies, vídeos i plafons que li revelaran curiositats com la pell negra que s’oculta sota del pelatge blanc de l’ós polar, els contes que expliquen els samis i els inuits, els habitatges d’aquests pobles fets de gel i ossos de balena o l’espectacularitat de les aurores boreals.
En aquest punt final de la mostra el jove s’hi recrea, entra dins d’un habitacle fosc i gaudeix de les llums del nord entre càntics sami. En sortir-ne descobreix gràcies a un vídeo com es produeix aquest fenomen i finalment s’apunta al mòbil les localitzacions dels peus de foto de les aurores boreals que més li agraden.
Sí, decididament hi viatjarà. Però abans canviarà el rumb de la gran corporació que el seu pare li acaba de llegar i que es dedica a perforar pous petrolífers a l’Oceà Glacial Àrtic. Potser serà un maldecap desmuntar les plataformes d’or negre per posar ventiladors més al sud però pensa que si ho fa, potser els seus néts encara podran trepitjar encara aquell univers blanc tan bell que acaba de descobrir.