Demà ja no hi seré

Per . Actualitzat el

No sé si és molt o poc estrany, però sí que és, si més no, curiós el que passa amb els anys. Quan un és jove, és a dir, quan comença a obrir els ulls, amb esperit d’investigador o amb ànima de poeta, al món que el rodeja, li sembla que el món, és a dir, les muntanyes i les valls, les flors i els ocells i les estrelles del cel, no poden existir sense ell.

Com més gran et fas, t’adones que això no és així. De fet, són moltes les experiències que et diuen que això no és així, les experiències, diguem-ne, normals (quan els fills marxen de casa o quan els alumnes esdevenen professors) i les experiències més complexes, i sovint més doloroses: quan el projecte que havies iniciat, qualsevol projecte, ja no et necessita o quan, amb un regal de comiat, et jubilen de la feina de sempre. Fins i tot aquest tros de món que és el nostre cos, deixa de ser ben bé nostre quan cau a les mans de l’artrosi o de l’àcid úric, i s’allunya de nosaltres com una cosa més de les que hem fet servir i que ara ja no serveixen o simplement no et necessiten.

De mica en mica t’adones que potser “demà ja no hi seré”; i te n’adones més quan la gent del teu entorn et parlen de no sé quina mena de projectes a cinc, deu o quinze anys vista. D’aquí a cinc anys serà no sé quin aniversari, però jo potser no hi seré, o la teva néta, que fa el batxillerat, pensa cursar estudis superiors a no sé quin país, i potser ja no hi seré.

El cert és que un dia, en aquest món, ja no hi seré, i aquest món, sense mi, continuarà el seu curs, oblidant que jo hi he estat i que, encara que sigui d’una manera molt minsa, n’he estat protagonista. Comprenc que hi hagi persones que no puguin evitar de viure “el sentit tràgic de la vida”, que tinguin la sensació que han estat víctimes d’una enorme expropiació i que arribin a la conclusió que aquest món és molt cruel.

Jo no ho veig així. Jo ho veig com una oportunitat per a purificar-me de tot un conjunt d’adherències i de lligams que no m’han deixat ser lliure. Jo, amb això de “demà ja no hi seré”, hi veig l’assoliment del grau suprem de llibertat.

Però ¿és veritat que “demà ja no hi seré”? Us en parlaré en el proper article.