No fa gaire temps –i potser en alguns llocs encara es fa avui– que en els altaveus instal·lats en els campanars d’alguns pobles ressonava sorollosament la veu del capellà a l’hora de fer el sermó de la missa. No sóc ningú per jutjar ningú, però aquesta manera de fer sentir la veu em sembla poc afortunada, encara que es tracti de la veu de l’Evangeli.
L’Església, a diferència d’altres èpoques, no fa sentit la seva veu amb massa freqüència, i això que, per a alguns, potser per a molts, és un motiu d’un cert alleujament, em sembla preocupant en si mateix; i sort n’hi ha de les notícies que tenen per protagonista el papa Francesc, que compensen aquest silenci volgut o imposat.
En qualsevol cas, el discurs de l’Església, el que se sent i el que no sent, no acaba de ser prou convincent perquè la gent del carrer li presti una certa atenció. I em sembla que cal dir que aquest discurs, per a ús exclusiu dels qui són dins i impermeable per als altres, ha creat més problemes dels que volia resoldre.
Això em preocupa, però encara em preocupa més el silenci dels cristians, de la gent de base. D’una banda, els cristians que han decidit ser-ne, tenen moltes dificultats, pel que es veu, per dir-ho amb paraules: la fe, tot i que és l’eix de llurs vides, és una fe muda. És normal que sigui així? Segurament que és més important el llenguatge de les obres que el de les paraules, i que, avui més que mai, cal un testimoniatge clar i contundent. Però, ¿n’hi ha prou? Segurament que els cristians de base, tot i que són una minoria, tant dins com fora de l’Església, deixen sentir la seva veu a l’hora de denunciar les injustícies de tot tipus que afecten moltes persones i que pertorben la pau social. Però, és suficient aquesta denúncia? No caldria també proclamar amb veu alta les motivacions que duen a aquestes denúncies?
És cert que els cristians no tenim la iniciativa, sinó que la té la paraula de Déu que es deixa sentir de moltes maneres també en el nostre món. Però em pregunto si en el nostre silenci, com a creients, no hi ha una mena d’incoherència respecte a la fe que tenim posada, precisament, en la paraula de Déu.