Coeficient R

Per . Actualitzat el

Per mi hi ha dues constants a l’univers: la velocitat de la llum i el coeficient R. Com que jo, de física, no en sé gaire i em fa la sensació que tampoc has agafat aquest diari per aprendre’n, deixarem el tema de la velocitat de la llum per als documentals de la NASA i avui et parlaré del coeficient R. No n’has sentit a parlar mai? No et preocupis, és una teoria que fa temps que em rondava pel cap i que m’estic inventant ara mateix.

Segur que t’has adonat que hi ha gent que no ajuda gaire a fer que el món vagi millor, bé per incapacitat, bé per falta de voluntat o bé per una combinació de les dues coses. Et parlo de qui et roba el mòbil al vestidor del gimnàs o de la senyora que es cola a la fleca. Gent que, en el millor dels casos, s’aprofita dels altres i, en el pitjor, gaudeix fent passar una mala estona a qui enganxi per davant. Aquella gent que veus i penses: però que tonta que ets! Per una altra banda, hi ha gent com el fontaner que et deixa una setmana sense llum i es queda tan ample. Gent que no dóna per a més i també et fan dir: tu ets tonto o què? El súmmum ja és la persona que fa combo de maldat i incapacitat, com el polític que roba i a sobre l’enxampen. Sense comentaris. Totes aquestes persones tenen una cosa en comú: no ajuden a fer bon rotllo i no ajuden a fer que tots estiguem millor. Són gent que no suma, resta. D’aquí ve allò de «coeficient R», persones que Resten. Primer vaig pensar a anomenar-ho coeficient T, de tonto, però com crec que no es pot dir tonto en un diari, millor ho deixem amb la R. Doncs bé, la meva teoria és que el percentatge de gent R és el mateix per a qualsevol col·lectiu de persones. Hi ha el mateix percentatge de gent R entre els seguidors del Barça que entre els seguidors del Madrid.

Simpatitzants del PP o de la CUP, homes o dones, taxistes o polítics,  cabell ros o moreno; estic convençut que no importa com divideixis la societat, el nombre de persones dolentes i persones incompetents de cada grup continuarà sent el mateix. I si no, fixa-t’hi. Si t’he de ser sincer, encara no he pogut demostrar la meva teoria. Potser algun dia m’animo a fer un estudi i qui sap si m’acabaran donant un Nobel o dos. Si es confirmés que existeix aquesta constant podríem treure dues conclusions. La primera és una mica trista: per molt bé que treballis tu, el teu grup de gent (equip de futbol, empresa, partit polític…) mai funcionarà al 100% perquè mentre tu sumes, hi ha gent que va restant. Pot sonar dur però a mi m’ha servit per ajustar les meves expectatives i evitar frustració. També m’ha servit per fer una reflexió: amb la quantitat de gent que resta, jo m’he de posar les piles i sumar tot el que pugui. La segona conclusió deixa més bon sabor de boca. Les rivalitats moltes vegades s’alimenten de la gent R de l’altre bàndol. El polític que roba, el futbolista que xerra massa, el policia que pega… Aquestes persones R fan que agafem mania a tot el seu col·lectiu. Però si aquesta teoria es confirma algun dia, potser veurem que hi ha tants polítics amb diners a Suïssa com paletes que fan factures sense IVA. I llavors no ens quedarà més remei que fer una altra reflexió: i si en comptes de jutjar el col·lectiu, jutgem  la persona?