A treballar tothom

Per . Actualitzat el

La setmana abans de les eleccions deia que la política és un circ. Avui, quinze dies després, he de dir que s’ha convertit en un camp de treball on tots els polítics s’han hagut d’arromangar. Primer, assumint resultats; després, cavil·lant fins a treure fum pel cap i finalment posant-se a la feina que –deixant de banda la més lucrativa, que de moment, de moment no afecta tots els polítics– més els agrada: parlar i pactar.

Val a dir que aquestes eleccions que semblen haver-ho capgirat tot, tenen uns quants punts positius. Per exemple:

Els polítics no han acabat la feina just el dia de les eleccions, sinó que se’ls n’ha girat més la mateixa nit electoral. Espero que aquesta activitat tan digna no sigui només per decidir qui governa, sinó que es perllongui durant tota la legislatura.

El partit que governava amb tanta prepotència a Espanya ha rebut una bona clatellada i ha perdut els principals feus on regnava de manera sobirana. No es pot governar pel poble però sense el poble. Que ho preguntin als dèspotes il·lustrats de fa més de dos-cents anys, contra qui va esclatar la Revolució francesa. Ni que ara es posin a treballar intensament, els prepotents actuals, vull dir, veig difícil que recuperin tot el que han perdut.

El govern de la Generalitat està mosca –i ho entenc– amb el fet que Barcelona en Comú hagi guanyat l’Ajuntament de la ciutat. Ada Colau en volia ser l’alcaldessa i segurament ho serà. Potser la Generalitat no sap que l’Ada va votar SÍ-SÍ a la consulta del 9N. La pregunta és si tota la candidatura pensa majoritàriament igual i si el suport de Podemos i del seu líder Pablo Iglesias, que primer defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles i ara defensa la unitat d’Espanya, té com a contrapartida haver-hi de renunciar. Els que no la van votar dubten de la seva capacitat per assumir un càrrec de tanta responsabilitat –em sap greu, jo també– però la vida està plena de sorpreses i no ser dels de tota la vida no implica no estar preparat, sinó només que no s’ha tingut l’oportunitat de demostrar-ho. L’Ada sembla que té ganes de treballar. Seria una utopia pensar que algú amb tant poder com l’alcaldessa de Barcelona estigués per la justícia social i a la vegada per la independència? Aquesta seria, per mi, la part positiva del resultat de les eleccions a Barcelona. El que m’hauria decebut profundament és el que es rumorejava fa uns dies, de fer un pacte entre tots els partits no guanyadors a Barcelona, fossin del signe que fossin, per negar-l’alcaldia al partit més votat pels barcelonins. Si us plau, no es pot jugar així amb la democràcia! Per sort ha imperat el seny – almenys fins al moment que escric aquesta columna –i me n’alegro.

I parlant de treballar, els que no ens podem relaxar som els que no tenim cap poder polític, però sí la força de la pròpia convicció. Diu Jordi Sánchez, el nou president de l’ANC, a qui veig tan capaç i convençut com la seva antecessora,  que si cada un dels convençuts que la independència és el millor camí per Catalunya, aconsegueix convèncer un indecís, ho tenim guanyat, i de sobres. Un petit esforç per a una gran finalitat, no? Doncs, toca posar-s’hi, que esforços més grans haurem de fer en el futur.