A lgú que ens vegi de fora podrà pensar que els catalans som un poble ben curiós. Per moltes raons, entre altres perquè tenim una bandera, la senyera, una de les més antigues entre les que s’utilitzen actualment al món, a la qual estimem i amb què ens identifiquem plenament. Tot i això, hem estès l’ús d’un altre estendard, l’estelada. El fet que aquesta bandera sigui d’ús temporal, que a ningú li passi pel cap que mai pugui substituir oficialment la senyera, i que a més la utilitzem en diferents variants cromàtiques, pot augmentar la perplexitat de qui ens observi.
Per què carai s’ha produït en els darrers anys l’acceptació i la popularització de l’estelada? Per què l’han assumit com a pròpia sectors molt amplis de la població? Per expressar anhels, sentiments i reivindicacions que no podem expressar a través de cap altra icona amb tanta força. Tan senzill com això.
L’estelada és un senyal d’alerta, un crit que ens recorda diàriament que no ens conformem a ser tractats com a colonitzats. Un crit de qui vol viure dignament, de qui es rebel·la contra la usurpació dels recursos del nostre treball. No hi ha cap nació del món occidental que pateixi el nivell d’extracció dels impostos que treballadors, empresaris i autònoms catalans paguem. Uns recursos que necessitem per fer polítiques educatives, de salut, socials i culturals dignes i per tenir capacitat per fer-les inclusives, per fer-les útils per a la gent que més pateix.
Utilitzem una bandera no oficial per visualitzar la nostra condició de colonitzats. Tenim tot el dret que el nostre Parlament legisli d’acord amb els interessos generals i que fixi les polítiques educatives que necessita el país, orientades a millorar la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. Tenim tot el dret a poder expressar-nos amb la nostra llengua a totes les administracions. Quina imatge més evident de colonialisme ens assalta que d’haver de declarar en un jutjat en una llengua que no és la pròpia, sinó la dels funcionaris?
També és un recordatori que volem estar a tots els fòrums mundials, on es decideixen coses que afecten la nostra gent. Polítiques agràries i de pesca, mineres, volem parlar de models energètics propis, allunyar-nos del marc depredador dels lobbies energètics que monopolitzen el mercat espanyol de l’energia. És ruïnós seguir pagant l’energia més cara de l’Europa continental i girar l’esquena a les renovables i a l’autogeneració.
I volem, necessitem, tenir oficines a l’exterior, que ens posin en relació amb un món teixit amb xarxa. Som perfectament capaços de buscar inversions i trobar canals per a l’exportació, prescindint d’intermediaris i ambaixades de l’estat que moltes vegades fan més nosa que servei.
Ningú ens pot negar l’anhel de viure en una societat més culta, més pròspera i la capacitat de fer-ho. Volem viure amb ciutats respectuoses amb la gent i amb l’entorn, projectades a partir de la seva identitat, com tantes i tantes ciutats mitjanes europees que tant ens agraden. Per poder tenir això també ens cal aixecar ara l’estelada.