La Ballesta

Per . Actualitzat el

Me n’havia oblidat. Ja gairebé ni me’n recordava, de la portada groc crema, –la primera d’elles–, ni de la mirada fluorescent del nen armat que hi figura apuntant a l’extrem superior de la pàgina. Però el cert és que les lleixes de casa n’han conegut fins a tres edicions i que, amb cada nou exemplar, en vaig fer una relectura que n’ha ampliat la llegenda personal. Es titula Tenemos que hablar de Kevin, un dels llibres més coneguts de Lionel Shriver, de la qual en van fer una pel·lícula que, creieu-me, podeu obviar.

Després de tres cicles complerts –recomanació, préstec, pèrdua, compra i redescobriment– m’havia fugit per complert del cap la por subterrània que supura aquesta novel·la que narra la història d’Eva Khatchatdourian i el seu fill Kevin, un noi de poc més de setze anys que decideix cometre un crim múltiple al seu institut amb una ballesta. Després d’aquest dilluns, quin lector del llibre podria oblidar-la?

No hi podem fer més. Estem tan acostumats a rebre l’impacte sord de les desgràcies llunyanes que el que són bales ens semblen focs artificials. Quan ja havíem transformat les matances perpetrades per adolescents americans en un clixé més, el possible brot psicòtic d’un estudiant de 13 anys de Barcelona ens recorda que, a falta de munició, les fletxes també fereixen. Exactament setze anys després de la matança de Columbine (Colorado), també un 20 d’abril, el fantasma torna i s’asseu al nostre costat.

Per aquest motiu, un any més revisaré un dels llibres que més m’han impactat i que, tristament, l’actualitat m’ha dut a la memòria. Ara que la incomunicació és present a l’ordre del dia, ara que s’obre el debat de la vigilància als instituts, ara que el sistema educatiu es posa en dubte per enèsima vegada. Ara, que la portada de tercer Kevin que volta per casa és roig com les roses que ens regalarem dijous.

Aquesta setmana, l’actualitat ens ordenava parlar de novetats: de nous llibres i de les presentacions i actes de Sant Jordi que aquests dies ompliran els carrers, però l’actualitat m’obliga a fer lliscar la mirada per damunt de les lleixes de casa per rememorar un llibre que, en el seu moment, va passar inadvertit i que molts optarem per recuperar. De fet, comprendre l’actualitat és també fer el cruel exercici de saber mirar enrere, de retrocedir per esbrinar per què, de vegades, som el blanc cap on apunta la ballesta.