El tren: l’oportunitat menystinguda

Per . Actualitzat el

Fa pocs dies vam saber que l’empresa Daimler desestimava utilitzar el Port de Tarragona per a les seves exportacions d’aproximadament 200.000 vehicles l’any. Una notícia que ens alertava de les dificultats que ens genera la manca crònica d’inversió en les estructures ferroviàries a la nostra ciutat i al conjunt del territori.

La posició de Tarragona, especialment estratègica, s’ha convertit en un problema enorme quan, tot fent les inversions necessàries, hauria de ser una font d’oportunitats. Estem en un punt neuràlgic del Corredor Mediterrani, a mig camí de Barcelona i València; amb un port important i un aeroport; amb un conglomerat empresarial químic de primer ordre, i centres industrials i logístics pròxims; amb infraestructures turístiques molt importants i ubicades en paral·lel a la vall de l’Ebre, oferint la sortida natural més fàcil des de l’interior de la península.

Qualsevol estat que tingués en compte el bé general tindria una cura especial a fer que una ubicació com la que ofereix Tarragona pogués desenvolupar al màxim les seves potencialitats en un marc de sostenibilitat.

En canvi, succeeix tot el contrari. L’Estat espanyol no només no juga a favor nostre, amb la qual cosa se’n beneficiaria molta més gent que no només nosaltres, sinó que juga decididament en contra. No genera riquesa, sinó pobresa, com ho demostra l’acumulació de punts negres en l’ordenació ferroviària de la nostra ciutat i del conjunt de les nostres comarques. Només cal anar a l’estació de tren de Tarragona i veure les condicions d’accessibilitat que han de patir diàriament els usuaris per deduir fins a quin grau estem mal tractats.

Davant d’això, ens queden dues solucions. La primera, i més efectiva, és acabar tan ràpidament com siguem capaços amb l’actual règim i fer una nova República Catalana, amb uns paràmetres d’equilibri territorial i de suport a les necessitats de les persones decididament més justos. L’altra solució, mentre no arribi la definitiva, exigeix conjurar-nos amb el conjunt del territori per ser capaços de fer un front comú amb el tema ferroviari.
Malauradament, les reiterades trobades entre agents polític, econòmic i socials de la ciutat i del territori acaben en res per la inacció davant les institucions de l’estat que en tenen la clau. L’exemple més recent és la trobada, convocada per l’Ajuntament de Tarragona el passat 5 de febrer, per fer un front comú en defensa de les inversions ferroviàries. Dies després, l’alcalde i el portaveu del PP –a qui per cert caldria exigir-li algun resultat del seu pas per la comissió d’infraestructures del Congrés dels Diputats–es van reunir amb el secretari general del Ministeri de Foment i van signar un protocol que no té cap validesa jurídica ni compromet a res. Només serveix per desmobilitzar la ciutat i per intentar treure el dèficit ferroviari de la campanya, en un context de connivència cada cop més creixent entre el PSC i el PP. Així ens van les coses.