Em pensava que la mona era unes postres exclusives de Catalunya i ara m’he assabentat que no, que se’n fan a València, l’Aragó, Múrcia, a ses Illes i a Castella-la Manxa. Això pel que fa referència al nom de mona. A Galícia fan unes postres semblants, que anomenen «rosco». A Espanya en fan tot l’any, de mones, a Catalunya només per Pasqua. Suposo que per això aquí, a casa nostra, una vegada l’any que s’hi posen, s’hi llueixen més. No em puc imaginar els pastissers embrancats tot l’any en unes postres tan elaborades. I tan precioses!, perquè mira que ho són de guapes les mones, i cada any se superen.
La mona amb pa de pessic es comença a fer al segle XIX, però l’origen de la mona el trobem al segle XV, també per Pasqua, simbolitzant el final de l’abstinència de Quaresma. Al segle XVIII el nombre d’ous durs que es posaven a la mona corresponien a l’edat del fillol que la rebia, màxim dotze; als tretze anys s’acabava el compromís del padrí amb la mona. Però, i això dels ous durs, d’on sortia? Per saber-ho ens hem de remuntar a l’origen de la paraula «mona». Prové de l’àrab «muna», que s’entenia com a tribut per l’arrendament de terres; el tribut es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. De l’àrab va passar al llatí amb el nom de monum, que significa «present» o «ofrena». I de monum a mona perquè en català vam deixar caure tots els «um» del llatí.
Una altra diferència de la mona catalana amb l’espanyola és que a Espanya, majoritàriament, continuen amb els ous durs i des del segle XX en pinten la closca amb motius decoratius; hi ha qui en fa veritables obres d’art. Aquí no només hem convertit els ous durs en ous de xocolata –que ens mengem sencers, res de llençar la closca, que per això som catalans, diran ells– sinó en pilotes, conills, elefants, castells, camps de futbol, aquest any fins i tot he vist un goril·la gegant… i també personatges coneguts. A qui li dediquin una figura de xocolata, igual com a qui li dediquin una falla valenciana, ja pot estar content; de segur que ha sigut ben popular –o impopular– en el darrer any.
La creativitat no entén de fronteres, però aquí som més innovadors. Ho certifiquen tots els cuiners boníssims que tenim, coneguts arreu del món. Ser innovador no està gaire lluny de ser atrevit, llençat, abrandat, arrauxat, arriscat. Però ja ho diuen, qui no s’arrisca no pisca. I jo hi afegeixo: en aquest món hi ha els que miren, i critiquen o no, i els que fan. Sense els que fan i s’arrisquen encara viuríem a l’edat de pedra.
I com que tothom ja deu estar tip de mona, acabo aquí. Però no podia pas esplaiar-me i fer venir salivera als lectors, obligats a l’abstinència, en plena Quaresma, no?