La setmana passada, el dia 20, va ser el Dia Internacional de la Felicitat. El poso al costat de dies com el de la mare, el del pare, el del nen, el de l’orgull gai, el de la dona treballadora… Mentre se n’hagi d’instaurar un dia de celebració, mal senyal. Serà que l’homenatjat no gaudeix de normalitat en el seu lloc al món.
No ho sabia pas, jo, que se celebrés aquest dia, però La Vanguardia me’n va fer cinc cèntims. M’ho vaig passar pipa llegint les dues pàgines de Tendències que en parlaven.
Per una banda, els consells de sempre per arribar a la felicitat: salut, amor i «peles». Per una altra, les recomanacions d’autoajuda clàssiques –totes amb bona intenció, no ho dubto– autoconeixement, anhel de llibertat, pensar en els altres, valorar el que tens. Jo n’hi afegiria alguna més, però no puc perquè, si no, no arribaré on vull arribar.
El toc de gràcia el donava, per rigor –no per massa, sinó per massa poc– la columna del final del reportatge. La columnista parlava d’unes enquestes fetes per l’Institut Coca-Cola de la Felicitat –agafeu-vos!–. Els més feliços, els que tenen parella perquè poden compartir-ho tot. En algun lloc vaig llegir un dia –potser era un lloc tan fiable com l’enquesta de Coca-Cola– que només un deu per cent de les persones amb parella se sentien plenament satisfetes de tenir-ne. Així doncs, el noranta per cent restant de persones amb parella són infelices; també tota la resta del món sense parella. Com aclariment a aquesta objecció meva, que potser era previsible, la columnista deia que no, que això no volia dir que la resta no fossin feliços, sinó que la gent podia ser molt feliç vivint en solitud. Ja veig que la columnista pensa que si un no té parella, està més sol que la una i que la resta de relacions socials, pares, fills, amics, germans, veïns, clubs, grups, activitats de lleure, gossets, gatets, lloros i periquitos no tenen cap valor.
Una altra conclusió de l’estudi de Coca-Cola és que les ruptures amoroses només afecten els que les pateixen, durant tres mesos. Al cap de tres mesos, torna la felicitat –automàticament, suposo–. Ah, els fills fan baixar el percentatge de les parelles felices a la meitat. Què en fem dels fills, doncs, si són l’antítesi de la felicitat?
Seguim. Els joves són més feliços, els homes igual que les dones, i tots opinen que la bona salut n’és el secret. I jo que em pensava que la salut era aquell do que només s’apreciava quan no es tenia, més valorat en la maduresa que en la joventut! Deu ser que els joves– gran notícia!– ja han après a aprofitar l’experiència dels grans.
Finalment Coca-Cola dibuixa el mapa del món segons el grau de felicitat. Els països nòrdics, com Àustria, Suïssa i Holanda, són els més feliços de la Unió Europea; Dinamarca al capdavant amb una nota de 7,69. Els que menys, Bulgària, Sèrbia i Grècia –després diran que els diners no fan la felicitat–. Espanya se situa en el lloc trenta-vuitè entre els cinquanta països més feliços del món, amb una nota de 6,32. I el darrer paràgraf de la columna em deixa ben amoïnada; diu que la felicitat baixa amb l’edat perquè amb setanta-cinc anys i més, la nota mitjana se situa en 6,80. Ara resulta que els espanyols, que estem entre els cinquanta països més feliços, ho són menys que els més grans de setanta-cinc anys.
Només em queda saber quina quantitat de Coca-Cola beuen a Dinamarca i quina a Grècia, si els més grans de setanta-cinc anys segueixen bevent Coca-Cola quan els compleixen i, ah sí! si a Espanya també han enquestat els aturats i els desnonats. Per favor!
Felicitats a Coca-Cola per pujar amb tanta empenta al carro del Dia de la Felicitat, pel gran invent que és la Coca-Cola i perquè els seus espots publicitaris segurament es recordaran d’aquí a cent anys, però les enquestes… millor deixar-les per als especialistes, no?