Quan ja comptem gairebé vuit anys de crisi, podem dir que l’aspecte d’aquest temps tan dur té rostre de dona jove, perquè ha augmentat l’esquerda salarial entre homes i dones, l’atur juvenil és de més del 50% i d’aquesta proporció, un 60% som dones i, a sobre, el govern del Partit Popular i el de Convergència a Catalunya dissenyen cada cop més una educació elitista, augmentant les taxes acadèmiques fins a un 70% en els últims 3 anys.
Quan la meva mare tenia la mateixa edat que ara jo, prometien a totes les noies que si estudiaven i es preparaven de la mateixa manera que els nois de la seva edat tindrien les mateixes oportunitats dintre del món laboral. Ara veiem que no és veritat.
A la universitat, el 60% de persones matriculades són dones, però només un 10% d’aquestes acaba ocupant un lloc de responsabilitat d’acord amb els seus estudis. La igualtat que proclamaven no es reflecteix dins del món laboral. Però és que, a més, en el moment d’ escollir una branca universitària determinada veiem que les dones acaben en carreres com ara les de ciències socials o salut, és a dir, aquelles més relacionades amb les feines de tenir cura de les persones i d’educació dels infants. Paral·lelament, el percentatge de dones matriculades baixa si fem referència a les enginyeries o l’arquitectura.
I si ens centrem en aquelles dones joves que, per diferents motius, no han pogut acabar els seus estudis, el panorama és molt més greu. L’únic que ofereix el mercat laboral és precarietat, sous molt baixos, treballs de baixa qualitat i perspectives que impedeixen la nostra emancipació. I tot això, en un context en què els estereotips patriarcals continuen vigents. Hi ha el de la noia submisa, seguint el model de les princeses de les pel·lícules de Disney, contra el qual s’està duent a terme la campanya Stop Princelandia. I, per l’altra banda, el model de noia feminista entre cometes, que és una jove hipersexualitzada propera al personatge de Samantha a la sèrie Sexo en New York.
I com si no n’hi hagués prou, de tot plegat, el Partit Popular continua jugant a ser déu, escollint quants fills hem de tenir i com els hem de tenir i quan, com així ho ha demostrat amb l’última proposta de reforma de la llei d’avortament, on deixen molt clar que una dona de 16 o 17 anys té responsabilitats penals però no pot decidir sola si vol tenir un fill o no. Amb totes aquestes raons no ens pot estranyar que el masclisme creixi entre els joves, com ho demostren els últims estudis.
Hem d’afrontar la necessitat d’incorporar dones joves a la política, per canviar-ho tot. Perquè cal fer una política específica que afronti les dificultats que la joventut té a l’hora d’incorporar-se al mercat de treball en condicions d’equitat. Les noves tecnologies i les xarxes socials poden ajudar-nos a complir aquests objectius.