Santa Tecla Ponent: abordatge de les emocions en el procés d’adaptació a la vida a la residència

Les treballadores socials, encarregades de realitzar l’atenció directa als usuaris i les famílies amb l’objectiu de facilitar la seva adaptació a la nova realitat

Per . Actualitzat el

Sovint a la unitat de treball social del centre ens trobem sentiments que sorgeixen repetidament, entrevista rere entrevista. Sentiment d’abandó, d’incertesa o de desconfiança, entre altres, apareixen en el moment de sol·licitar plaça en el recurs residencial. Sentiments que s’acaben transformant, en la majoria dels casos, en tranquil·litat, confiança i coneixement. Aquest canvi sorgeix a partir de l’atenció i el treball centrat en la persona.

Sabem que moltes persones grans no volen sentir a parlar de les residències. Certament, la imatge acostuma a ser negativa. Però, ni tots els usuaris són iguals ni les necessitats són sempre les mateixes.
Des del centre, treballem de manera conjunta amb els tècnics, elaborant un pla de treball individualitzat i respectant l’estil de vida de la persona, dins d’un context saludable i en consonància amb les normes de convivència i respecte.

Aquest és el nostre objectiu principal i l’assolim mitjà de:
–Entrevistes de preingrés: diferents professionals mantenen entrevistes amb l’usuari i els familiars de referència, on descriuen el seu caràcter i el seu grau de socialització i ens proporcionen el màxim nombre de pistes possible per fer de l’estada al centre una etapa de confort i de benestar.
–Presentació del pla de treball de les diverses àrees als usuaris i famílies: establim espais reservats per als usuaris i les famílies on els tècnics, àrea per àrea, presenten els propòsits marcats a llarg o curt termini, tenint en compte la voluntat de la persona. Evidentment, les necessitats dels usuaris són variables a mesura que les discapacitats físiques i cognitives augmenten.
–Seguiment de l’evolució de l’usuari en l’estada i adaptació: ho fem per mitjà d’entrevistes que tant poden ser originades per l’equip com pel mateix usuari o familiar a través del tracte humà, l’accessibilitat, l’empatia… És fonamental que l’usuari i els familiars siguin els autors de la presa de decisions i de la valoració de l’estada al centre, ja que ells són imprescindibles per donar la més alta qualitat d’assistència possible dins d’un entorn institucionalitzat.
–Acompanyament i participació dels familiars: en el dia a dia de l’usuari i en les activitats dirigides per l’equip del centre: sortides programades per les educadores socials on es dóna l’oportunitat als familiars que ho desitgin de participar en l’acompanyament i en l’activitat, com ara visites a la biblioteca del barri, gelats a la fresca en la temporada d’estiu, assistència a la desfilada de la rua de carnaval, etc.

La visió global que tenim envers l’atenció directa, el pla individualitzat centrat en la persona i en el seu estat actual i el tracte humà proporcionat fan del substitut de la llar una alternativa adient, de qualitat i a tenir en compte.

En definitiva, canviar el sentiment inicial d’abandó per part de les famílies pel de participació i ser conscients que venir a un centre residencial vol dir formar part d’una nova etapa de la vida de la persona.

«La millor recompensa és que els usuaris diguin que no volen marxar del centre»

Quin percentatge representa l’abordatge de les emocions en la rebuda a un usuari?
Depèn de cada família, però sol representar el 60% de tot el temps que dediquem en la primera visita.

Quins són els principals sentiments que heu d’afrontar?
Per una part, les famílies es troben en la necessitat de deixar el familiar perquè, per les seves circumstàncies, no se’n poden fer càrrec a la llar i pateixen el sentiment de culpa per haver de fer-ho. Amb el pacient, depenent de les seves condicions físiques i psíquiques, s’ha d’afrontar la por i l’angoixa d’allò desconegut. En tots els casos predomina majoritàriament el sentiment d’abandó.

Com es prepara la visita?
Com diem,  depèn de casa cas, però és un treball d’equip en què intervenen tots els professionals que tindran relació amb l’usuari.  La nostra part és, possiblement, la més visible, ja que som les persones que hi establim un contacte més directe, les que els donem la benvinguda i resolem els seus dubtes. D’alguna manera ens convertim en el seu referent.

Les emocions es treballen sempre?
Sí, és un treball diari. Des del centre es planifica l’atenció individualitzada de cada persona per atendre les seves necessitats particulars, sense perdre de vista que estem en un entorn de convivència amb moltes altres persones.

Com s’avalua el resultat d’aquest treball?
Principalment mitjançant el fet que en molts pocs casos han marxat usuaris perquè no s’hagin adaptat, poden trigar més o menys però tots superen aquest període inicial. Un cop adaptats al seu nou estat i situació, tant familiars com pacients es deixen anar molt més i poden expressar amb més facilitat els seus sentiments.

Professionalment, quina és la millor recompensa?
Rebre les mostres de gratitud i estima, tant d’usuaris com dels seus familiars, i que quan arribi l’hora de tornar a casa, en els casos que sigui possible, ens diguin que no volen marxar!