Segurament haureu vist el cartell passejant per la Rambla Nova o per algun dels carrers cèntrics de Tarragona. Un home mostra les dents i una boca oberta, rugidora, que llança l’alè als vianants, com un animal amenaçador d’ulls petits i celles contretes que mostra la blancor de les dents i el traç fi de les genives darrere d’uns llavis oberts com a comportes. Qui signa la imatge del cartell és el fotògraf Greg Gorman que, fins al pròxim 5 d’abril, exposa part de la seva trajectòria com a retratista i fotògraf al Tinglado 1 del Moll de Costa.
És probable que qui s’acosti a contemplar les més de dues-centes imatges que Tarragona acull aquests dies ho faci atret per veure una mica més de prop –tant com permeti l’enquadrament– alguns dels rostres més coneguts del nostre univers cinematogràfic i musical. De fet, aquest és un dels principals atractius del treball de Gorman, però no és l’únic.
Gorman no només s’ha deixat enlluernar per la brillantor de les estrelles mediàtiques, sinó que, tal com ell mateix explica, «hi va haver un moment que em van dir: d’acord, ja veiem què fas pels altres, però què fas per tu?» D’aquesta pregunta a l’aire neix la seva producció més interessant, la sèrie de nus que se submergeix en la tècnica de clarobscur que li ha valgut la fama mundial.
Quan Gorman s’atreveix a deixar de banda la lluïssor enlluernadora de l’Olimp de Hollywood decideix que prefereix les ombres. Els nus del prestigiós fotògraf poden pecar d’excés d’esteticisme –a primer de cop de vista, els seus nus masculins em van remetre als atletes apol·linis de la Riefenstahl– però no amaguen allò que és essencial quan ens despullen: les dureses i blanors del nostre cos que ens vesteixen i ens defineixen.
Ara que les actrius canvien de cara, ara que triomfen pel·lícules de fals sadomasoquisme, ara que anem abrigats i ens tapem sota capes i capes de roba i que queden poques hores de disbauxa carnavalesca, potser és el millor moment per acostar-se com qui no vol la cosa a l’exposició, que mostra generosament arestes i més arestes del cos humà, vorejades de llum blanca i moltes capes de grisos que vesteixen el model de poder, però també de vergonya, de tabús i de fragilitat.
Els nus de Gorman mostren tot allò que ha de poder cridar un cos sense roba, el crit poderós de les corbes més íntimes, i només estaran a casa nostra uns quants dies. Us ho perdreu?