Luis Bárcenas ha sortit de la presó amb ganes de parlar. Parla molt i molt de pressa. Que potser no hi ha arribat a la presó la tan legítimament exigida llibertat d’expressió? Que potser s’ha hagut de reprimir les paraules durant aquests dinou mesos?
A principis del 2009, Bárcenas és imputat en el cas Gürtel i al cap d’uns mesos, desimputat per alguna mena de privilegi immunitari de què gaudeixen els polítics i que a mi se m’escapa. Embolica. A gener de 2013 El Mundo i El País publiquen els «papers de Bárcenas» sobre una suposada comptabilitat B que implica finançament il·legal del seu partit i pagament de sous en sobres (nova modalitat de pagament de salari que pren el nom de sobresou) als seus alts càrrecs; al cap de pocs dies se sotmet a una prova cal·ligràfica, on demostra que els papers no són seus i desqualifica les publicacions dels dos diaris, i al juliol de 2013, diu que sí, que els papers són seus i que va mentir per lleialtat al partit. La lleialtat és una virtut de curta durada. Embolica que embolica. Abans, però, al febrer del mateix any, Bárcenas denuncia el PP per acomiadament improcedent i el PP respon que fa tres anys que ja no treballa per ells – només queda saber si el Luis cobrava el sou cada mes, durant aquells tres anys, i si el PP ho sabia – Quin embolic! I aquests tres embolics només representen una enèsima part dels embolics d’aquest home, que surt de la presó amb el posat que aquí no ha passat res, però passarà. No sembla pas una persona per qui el fiscal ha demanat quaranta-dos anys de presó.
Com es deu sentir un home que ha remenat tants diners? Els que tenia al seu nom en paradisos fiscals – quaranta-set o quaranta-vuit milions, no ve d’un– i els que feia passar a través de la comptabilitat B– a veure, 18 anys, per 10.000 euros de mitjana mensual a cada càrrec del partit, per uns 20 càrrecs… glups! M’he descomptat. Com es deu sentir sabent que nou els seus parents han hagut de fer una col·lecta de dos-cents mil euros, una misèria, perquè pogués sortir de la presó? És que si no arriba a ser per la família… Però la família és la família i una de les virtuts que té és que fa pinya quan van mal dades. Parlo de la família consanguínia, l’autèntica, i no pas de la família política, que aquesta li ha girat la cara i nega tot allò que ell afirma.
La qüestió és que se’l veu amb una tranquil·litat tàntrica. Com un gentleman per fora i un Dalai Lama per dins. Haurà fet meditació a la presó? Perquè no he vist mai un culpable tan tranquil com ell. O és un gran impostor – gran, eh? No com el petit Nicolàs – o té moltes cartes a la mà i molts fils per estirar. En canvi, als seus oponents se’ls veu nerviosos i excitats. Obrirà La Caixa B, Barcenas? Què en traurà de dins? I si ho fa, s’aclariran els seus embolics? I els dels altres? No ho crec.