El morrut s’emporta la palma

Per . Actualitzat el

De la mateixa manera que al seu dia el sector turístic de la Costa Daurada va promoure l’arribada de visitants russos per compensar la davallada dels britànics, ara el repte és trobar una solució a la caiguda de turistes del país de Putin. Es tracta, a grans trets, de substituir un visitant per un altre: a rey muerto, rey puesto, que dirien els meus abuelos.
Els sectors públic i privat ja hi estan treballant de valent, recuperant mercats que antigament havien estat importants i cercant-ne de nous. Tinc plena confiança que ho aconseguiran, i el turisme continuarà sent un dels principals pilars econòmics del nostre país.

No tinc tan clar, però, que algú hagi decidit afrontar seriosament un altre problema que afecta la Costa Daurada i el conjunt del litoral català, un problema que, per anecdòtic que pugui semblar, pot canviar radicalment el paisatge dels nostres municipis turístics. El culpable n’és un escarabat vermell. L’anomenen morrut i, des de fa pocs anys, és el causant de la mort de nombroses i gruixudes palmeres, l’arbre estrella dels nostres passejos, carrers, rotondes i parcs públics. La majoria dels municipis costaners on hi ha palmeres, és a dir, tots, han hagut d’augmentar substancialment la dotació anual per a tractaments per combatre la plaga. I fora de Catalunya el problema del morrut és encara pitjor, especialment a Andalusia, el País Valencià o les Illes.

Diuen els qui hi entenen que aquest escarabat és molt difícil d’eradicar, i que palmera on es fica, palmera que mor. Per això, hi ha qui no dubta a comparar l’afectació d’aquesta plaga amb la de la fil·loxera, que fa poc més de cent anys va anihilar les vinyes de mitja Europa. Pel que es veu, el morrut es multiplica ràpidament, i pot volar fins a un radi de quinze quilòmetres, fet que en complica moltíssim el control.
D’altra banda, si bé la seva principal víctima és la palmera canària (Phoenix canariensis) i la datilera (Phoenix dactylifera), el maleït cuquet no té manies a l’hora d’instal·lar-se en altres varietats. És un depredador en tota regla. Pel que fa als tractaments per combatre’l, el seu cost és inassumible per a la majoria dels ajuntaments.

Mai no m’ha agradat que les palmeres s’hagin apropiat de la façana marítima de Catalunya. Són boniques, això sí, però no fan gaire ombra, i a més, no són representatives de la flora del nostre país més enllà dels passejos, les avingudes i els jardins on –de moment– creixen. Però l’anomalia paisatgística vinculada a aquesta espècie té els dies comptats si a curt termini no es troba un remei eficaç i barat contra el morrut. Mentrestant això no es produeix, aposto perquè els ajuntaments posin fil a l’agulla i comencin a plantar arbres d’altres espècies –autòctones, si pot ser– al costat de les palmeres. Així, el dia que morin i les hagin de tallar, l’exemplar substitut ja estarà una mica crescudet. I amb el temps, les platges del sud d’Europa deixaran de ser una imitació barata del Carib.