Sempre m’és prou temptador començar una columna amb un tema d’actualitat. Es tractaria de parlar dels inamovibles –que d’actualitat res–, de la violència en el futbol –per desgràcia, sovint d’actualitat– o de l’emprenyada que està l’atmosfera –cada cop més protagonista de l’actualitat. Però com que ve Nadal i l’autoajuda recomana contagiar bon rotllo perquè a la vegada se t’encomani a tu mateix, avui parlaré d’un espectacle que em va fer passar molt bona estona.
Després d’anar a veure el musical, l’equip de Sister Act em va enviar una enquesta per saber si m’havia agradat. La segona pregunta la vaig haver d’aclarir a les Observacions perquè les respostes, numèriques, no podien reflectir la meva opinió. El musical ha acomplert les seves expectatives? Em preguntaven. Acomplert? Nooooo! Les ha superat amb escreix.
Des que van tornar els musicals a Barcelona n’he anat a veure uns quants i aquest em feia gràcia, però pel fet de no conèixer-ne massa les cançons que s’hi interpretaven, pensava, no m’agradarà tant com els altres. La conclusió és que tant se val que les cançons no siguin conegudes. Tot és començar a escoltar-les i ja et posaries a ballar, encomanada del ritme i de l’entusiasme de les monges, el pinxo i els seus sequaços i el mossèn.
No sé si em va engrescar tant perquè sempre m’ha agradat ballar o especialment pel meu passat en col·legi de monges. Era com si les veiés, a les meves: la intransigent, l’ombra de la intransigent, la que rebia els cops, la mística, la cagadubtes, les del ramat, amb els seus cants desafinats –més les del musical que les meves– fins que de sobte es despertaven de la seva letargia i descobrien que hi havia vida fora de les regles conventuals. I quina vida!!! Només vaig poder treure la vista de l’escenari una sola vegada per mirar-me el públic, però estaven com jo, amb la mirada fixada en l’espectacle com hipnotitzats; una hipnotització en moviment continu a ritme de soul, que només trencaven per aplaudir clamorosament una vegada i una altra.
El millor moment, per mi, quan comencen a cantar i a ballar com posseïdes per un esperit… celestial. I els millors números els que fan amb l’hàbit auster i estricte, més que quan s’abillen amb lluentons. Res més divertit que veure un grapat de monges, amb hàbit, que acaben de descobrir el plaer de saltar al ritme de la música i que, a més a més, no és pecat.
La protagonista Germana Maria Clara, en la vida mundana, Deloris, interpretada per Mireia Mambo, genial i amb una veu que tomba d’esquena les germanes la primera vegada que la senten, i els espectadors, durant tota l’obra. El mossèn, interpretat per Fermí Reixach, a qui mai no havíem vist tan despentinat, ni en la seva magnífica interpretació en Mort accidental d’un anarquista, allà cap a l’any 1981. L’Àngels Gonyalons, a qui hem pogut gaudir en moltes obres teatrals i musicals, magistral en el paper de mare superiora, el contrapunt necessari al personatge protagonista. La Sílvia Cruz, en el paper de Germana Maria Làzaro, on no deixa de ser mai Sílvia Cruz, i que, no obstant això, no fa més que enriquir el personatge, amb els seus gags esbojarrats que ens fan riure i plorar de riure. No conec la resta dels actors i actrius, però cadascun en el seu paper, senzillament perfectes. Tots junts fan que l’obra sigui tal com diu el reclam, «terapèutica» i jo potser estic malalta, però estic pensant, estic pensant… Potser la torno a veure abans no la treguin de cartell!